dimecres, 19 d’octubre de 2011

tres, dos, un... ACCIÓ!


"Em dic Joan d'acord amb el desig del meu pare i a contracor del meu avi, que volia que em digués com ell. Vaig néixer en una habitació espaiosa, la més singular, la que dóna al Raval Nou, lluny del rebombori de la sala del café i la sala de ball, però on arribava la fantasia de les últimes pel·lícules que es projectaven aquell primer diumenge de tardor [...] El vent ja feia temps que s'havia endut la guerra i els assassinats dubtosament incontrolats, la CNT i la FAI, els comunistes i els separatistes i les quatre barres, el carnavall i els balls i el riure [...] I va venir la pau i els assessinats institucionalitzats, el pa negre i la cartilla de racionament i el contraban, mantellines i processons, el braç alçat i el Cara al sol..., i callar, callar. Per molt de temps no vaig saber què era parlar, i potser per això vaig haver de fantasejar amb l'ajut de totes aquelles pel·lícules que es projectaven al nostre cinema. Els records dels meus primers anys estan estretament lligats a aquella casa. No hi ha lloc al món més venerable que el meu melangiós bell casal hereditari. Allí hi van morir la meva mare, i els meus avis i besavis. Allí hi vaig néixer jo, despertant-me així als indrets d'un país de fades, a un palau de fantasia. No és, doncs, estrany que jo malgastés la meva infancia en pel·lícules i dilapidés la meva adolescència en fantasies. Cruixen dins meu, aquí a les meves entranyes, l'olor del cafè, el fum dels caliquenyos, la cridòria dels parroquians, la pianola i el bullicisosos balls, l'horror de la intolerància i l'odi, la fascinació de vides heroiques, vils, glamoroses..., plasmades en una pantalla gegant. I ho fan encara, a la tardor de la meva vida, en els meus somnis. I és que el passat nodreix la meva sang, és carn dels meus pensaments i transita silenciosament, permanentment, pel meu cos com una segona trama [... ] Aquella segona casa era el meu segon claustre matern." (fragment pàg. 18-19)