dijous, 13 d’octubre de 2011

JOSÉ LUIS SAMPEDRO

2 comentaris:

fanal blau ha dit...

Buscaré setanta-dos minuts de calma, sense interferències, per venir a escoltar-los.

Recordo que en una conferència que Sampedro va donar a uns estudiants d'Econòmiques, fa molts anys, va explicar una anècdota divertida.
Els explicà que s'asseia a una terrassa de cafè per escoltar converses i quan des de la taula del costat paraven compte en que els estava escoltant, afluixaven la veu. Un dia va decidir posar-se un "sonotone" a l'orella. Sense amargar-se'n, se'l treia i el deixava damunt la taula, de manera que la gent, pensant-se que era sord reemprenien sense pudor les seves converses i ell anava recopilant idees per escriure.
Sempre m'ha semblat divertida! :)

Del que he llegit d'ell, reconec que "La sonrisa etrusca" va ser el que més em va impactar. Clar que també el vaig llegir just després de la mort impactant de la meva mare.
Bon vespre, joana.

joana ha dit...

No te'n penediràs. És un plaer escoltar-lo, ja ho saps. La seva saviesa i clarividència (ja voldrien molts) són infinites. I ens dóna una lliçó cada vegada que parla.

M'ha agradat molt la anècdota. Ell, n'explicà qualcuna més a la conversa.

Bona nit!