PARAULESDestrals
que fan retrunyir el bosc a cada cop,
i els ecos!
Ecos que es desplacen
des del centre com cavalls.
La saba
brolla com llàgrimes, com
l'aigua que lluita
per restablir el seu mirall
damunt la roca
que cau i rodola,
un crani blanc
rosegat de males herbes.
Al cap dels anys
les trobo pels camins.
Paraules eixutes, sense genet,
el trepig infatigable dels cascs.
Mentrestant
des del fons de l'estany, fixes estrelles
governen una vida
(pàg. 377)
Sylvia Plath
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada