dijous, 5 de juliol de 2012

VIATGE AL POBLE DE LES DUES ROSES



"El poble l'havien bastit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava al mig d'una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts: la de l'espígol, la del romaní, la dels créixents, la de la camamilla, la de la sargantana, la del grèvol, la de l'escurçó, la de la formiga, la de l'oronell, la de l'esparver, la de la rosella, la del rossinyol, la de la llerenga... no dotze, tretze. Les cases eren totes masies, amb teulat, amb palle, amb pou, amb era, amb celler. En el pla de la muntanya hi creixia, verdejava i rossejava el blat; el millor i més famós de la contrada. Cada espiga un llonguet. Els seus habitants no tenien cap interès a conèixer el futur. No havien consultat mai els morts, ni s'havien fet llegir mai les ratlles de la mà, ni s'havien fet tirar les cartes. No els calia. Perquè en una paret de la casa, la del menjador davant la llar, quan a la familia se li preparava una bona notícia, sortia, amb una certa anticipació, una rosa blava grossa com el palmell de la mà, amb els pètals blaus degradats en degradacions d'una gran saviesa. Sortia com surt el sol, vull dir que es formava a la part baixa de la paret i s'enlairava a poc a poc fins que, dos pams abans d'arribar al sostre, es quedava quieta com sis'hagués adormit. Mig esborrada, mig somniosa, es quedava a la casa un dia sencer amb la seva nit per assegurar-se que la veien. Després es fonia sense deixar rastre. I quan la família havia de tenir una mala notícia com és ara la mort d'un fill, o d'un parent, o la proximitat d'una mala collita, o la malatia d'un be o d'una cabra o d'una vaca o d'un cavall o d'una gallina o d'un colom o d'un garrí, sortia a la paret del mejador, sempre a la paret del davant la llar com el lector ja fa estona que imagina, una rosa negra, d'un negra envernissat i lluent: de porcellana. Amb una eina especial per no trencar-la ni malmetre-la l'arrencaven amb molta cura de la paret i la guardaven a la calaixera, al calaix de dalt de tot com a record d'una gran pena." (pàg.474-475)


Mercè Rodoreda