dimecres, 2 de novembre de 2011

LEO VIDAL


" De fet, es f
a tard, i m'agradaria que parléssim concretament de l'encàrrec. Sospito que no seré l'home adient. Si ha arribat fins a mi, ja deu saber que sóc un simple periodista d'investigació. Busco fonts, em documento, escric articles de fons... aquesta mena de coses. No veig com podria ser-li útil [...] - Com vosté, a mi abans d'encarregar una feina m'agrada rastrejar el currículum del candidat -va dir finalment-. I el seu és molt interessant. Si no vaig errat, fa uns quants anys va trobar una fotografia inèdita de Himmler a Montserrat. I més recentment crec que també ha estat involucrat en la recuperació d'una calaixera robada al Call de Girona. Segur que va ser una aventura fascinant [...] - Ja és hora de sopar. Li proposo que en parlem en un restaurant al qual m'he aficionat darrerament. M'hi acompanya? La meva experiència com a galerista em diu que sense una bona taula els negocis fracassen [...] Mentre baixàvem els graons, vaig tenir ganes de fúmer una puntada al cul d'aquell alemany setciències. Tot i així, ja havia perdut massa temps per no saber almenys quin era el negoci que em proposava. La curiositat mata el gat i els periodistes imprudents. Després de passar entre les escultures cobertes amb llançols, l'Steiner va obrir la porta del carrer i va dirigir una darrera mirada a l'interior. Amb expressió melangiosa va declarar: - Tenia raó quan ha dit que res d'això no és introbable. Són peces que entren i surten per mantenir viva la galeria, per fer bullir l'olla, com diuen els catalans. El que li plantejaré aquesta nit... això sí que és un repte. Espero que no hagi perdut els nas, perquè l'haurà de ficar en un dels misteris més grans de l'art modern." (fragment pàg. 24-26)