Ai, pren-me en el teu braç, embat de l'ona,
i deixa'm en les ribes d'una illa
on el món es complagui del seu somni
per primer cop tingut. I, quan els pètals
es badin un a un, senti la rosa
l'estremiment del goig d'ésser perfecta.
Que el cant del rossinyol l'alba desperti
i li digui el seu nom. I on les canyes
es donin a l'oreig com verge pura
arriba a l'estimat. L'aigua tranquil·la
vagi teixint la font i el cel es pobli
d'ocells innominats i d'ales d'àngel.
Pren-me dins del teu braç, embat de l'ona:
la virtut de la sal em purifiqui
del somriure cansat i el gust de cendra,
i la nit sense estels, d'aquells miratges
forjadors d'una set que no s'apaga
en cap deu terranal. Damunt la sorra,
en naufragi feliç, deixa'm que compti
d'aquell món renovat tots els encisos
supremament ungits de la llum divina.
I de nou, un a un, tornin a néixer
els objectes i els noms i tots els somnis
que moriren de vells. I que els meus braços
no recerquin cap cos, sols el contacte
de l'aire en llibertat i el dolç misteri
del propi cos alliberat de noses.
(pàg. 199-200)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada