(fosquet 31.10.2012)
I
Unes branques, només, nues encara,
per donar l'agombol a les estrelles
i teixir-hi el capoll dels amples somnis.
I tu i jo i l'aire dolç i aquell silenci
cantat pel rierol i l'olivera...
Plenitud de l'instant! Vas ofrenar-me
un tast d'eternitat dintre d'uns braços
puríssims i fidels: Prou tornarien
les fúries i els neguits i la tempesta,
però tu restaries com les albes,
com un cel pressentit, com l'enyorança
del paradís perdut, i els teus misteris
serien font d'amor on trobaria,
al llarg del meu camí, la veu del somni
i em seria de nou dat en penyora
el renovat delit d'ales perdudes
en impossibles vols a la recerca
d'un astre inabastat, estel claríssim
que en flama convertís a les tenebres.
Rosa Leveroni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada