"Aquell matí era una fressa lleugera, com una mena de cruixit de fulles que es repetia sense parar, idèntic a ell mateix, senyal que el vaivé de la rissaga mantenia un ritme tranquil. O sigui que el dia es presentava bo, lliure de vent.
Obrí els ulls i mirà l'hora. Les set. Quan ja anava a posar peu a terra, es va recordar que d'un dels somnis li havia quedat una impressió d'imatges confuses i deslligades. Una excusa perfecta per endarrerir una mica el moment d'alçar-se. Es tornà a estirar i tancà els ulls altre cop, decidit a lligar la seqüència d'aquells fotogrames escampats [...] Obrí els ulls, s'alçà del llit i anà cap a obrir els porticons.
La primera cosa que veié fou un cavall, ajagut de costat a la sorra, immòbil.
Es va quedar parat. Per un moment es va pensar que encara somiava, fins que es va haver de resignar que la bèstia estirada a la sorra era de debò [...] Es va vestir d'una esgarrapada, va obrir el balcó del porxo i saltà a la platja.
Quan el va veure de prop no va poder evitar un esclat de rabia: -Malparits!
La bèstia estava tota ensangonada, i no tan sols li havien esberlat el cap sinó que tot el cos presentava senyals d'haver estat apallisat a consciència [...] Un cop a casa es va afanyar a trucar a comissaria...
(pág. 5-9)

Andrea Camilleri