"Perquè ja sabem que els poetes no escriuen sobre el que coneixen bé sinó sobre el que no coneixen, i això és per uns motius dels quals tampoc no estan informats, però se'n volen assabentar, de totes totes. El no-estar-assabentat, el no-sé-quin-sentit-té, és l'ímpetu primari que els ha fet anar a agafar el pissarrí, la ploma o la lira. (La fúria, la tristor, l'exuberància, els diners, etc., són absolutament secundaris). Si no fos així, no hi hauria poemes, novel·les, drames... sinó solament notificacions. Sembla que l'amor té inherent alguna cosa misteriosa, alguna cosa que ni es pot saber ben bé ni acabar d'explicar [...] És evident que tota persona humana l'entén com un assumpte existencialment importantíssim que l'afecta molt personalment, tant, que fins i tot els astrofísics, quan cerquen la mitja taronja, ben poc els interessa el tema de l'origen de l'univers, i el del temps ja no cal dir [...] Si volem parlar d'amor, pensant-nos que almenys sabem que és una cosa molt especial, de poc ens serveix que algú ens digui que és un principi universal al qual se sotmeten tant les marees com l'aparell digestiu. De la mateixa manera ens podria dir que la mort és un fenomen termodinàmic que afecta tant les amebes com un forat negre en la constel·lació de Pegàs [...] Però mentre enraonem sovint de l'amor de diferents maneres, no ens atrevim a abordar la mort amb la mateixa tranquil·litat. No reflexionem prou sobre el fet que l'amor i la mort estan relacionats, no com a elements oposats, sinó com a companys..."(fragment pàg. 9-12)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada