"Jo m'acostumava a tot, o potser, més que acostumar-m'hi, m'hi resignava, i accedia a suportar-ho tot voluntàriament. Però sempre em quedava una sortida que em reconciliava amb mi mateix, i era refugiar-me en el "bell i sublim", evidentment, en somnis. Era un somniador terrible, podia somniar durant tres mesos seguits entaforat al meu racó, i podeu estar segurs que en aquells moment no tenia res a veure amb aquell home que, desconcertat i amb un cor de gallina, s'havia cosit a l'abric un coll de castor alemany. De cop i volta esdevenia un heroi [...] Quins eren els meus somnis i per què em satisfeien, és una cosa difícil d'explicar, però el cert és que em satisfeien. D'altra banda, encara ara em satisfan de tant en tant. Els somnis més dolços i més plens de força sempre m'apareixen després d'una crissi de dissipació; venien amb el penediment i les llàgrimes, amb malediccions i instants d'èxtasi. Existien moments d'una embriaguesa tan perfecta, d'una felicitat tan completa, que no hi havia dintre meu ni el menor vestigi d'ironia, us ho ben juro. Tenia fe, esperança i amor. Aleshores creia cegament que per algun miracle, per alguna circumstància externa, tot s'eixamplaria, s'obriria; de sobte m'apareixeria a l'horitzó alguna activitat digna, bona i, sobretot, "a punt de ser duta a terme" (mai no sabia de quina activitat es tractava, però el més important era que estigués "a punt de ser duta a terme"), i jo tornaria a presentar-me davant del món calvancant un cavall blanc i, per què no, amb una corona de llorer..."
(fragment pàg. 102-103)

Fiódor Dostoyevski