"Hi havia un pla. La vida tenia un guió que feia que tot fos senzill i ple de sentit. Era com la vida de la mare o de la meva àvia, ben igual en el fons, però del tot diferent: nosaltres, la meva generació, érem més llestes, més sàvies, n'havíem après, havíem estudiat, no cometríem els seus matixos errors, no hi havia pel mig una guerra que ho va destruir tot, les dones ja no estaven condemnades al silenci i a l'obediència. El somni era el mateix que potser havien tingut elles, però nosaltres havíem de ser les primeres en arribar-hi plenament, a poder-lo tocar. Ens ho van prometre. Ens van pujar per això. Jo havia de ser-ho tot a la vegada, la bona filla i la filla rebel. La que se'n va de casa, però la que de fet es queda. La bona esposa, però la que no està sotmesa i no es resigna a ser tan sols un satèlit del marit. La que estudia, la que porta la casa, la que tindrà fills.La Maria era, em va dir amb la cruesa sociològica de qui ho ha explicat moltes vegades o de qui hi ha pensat molta estona, la filla d'una família benestant de baixada, creuada amb una família menestral de pujada. El pare i la mare, respectivament. Per tant, havia de cumplir moltes expectatives. Ser el que hauria volgut ser la mare, i ara ja es podia. Continuar sent el que havia estat el pare, i encara hi havia les últimes possibilitats de mantenir-ho. Es va anar dibuixant una vida completa, amb parades a totes les estacions: els estudis, una certa vida professional, el matrimoni, els fills, els néts, els besnéts, la vellessa, una plàcida mort molt molt al final de tot. Una vida normal, com les de tota la vida..."
(fragment pág. 45-46)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada