"Vaig preparar-me una taula a la vora de la finestra i vaig començar a escriure.
Escrivia a mà, en paper pautat en un quadern escolar, perquè no sabia res de màquines d'escriure ni m'importava. Amb la meva cal·ligrafia n'hi havia prou, era polida, meticulosa i clara. En dos dies ja ho tenia: una narració curta sobre la Companyia Pesquera Toyo, els nois i noies que hi treballaven i una història d'amor entre el capatàs Jose i una noia mexicana. En acabar-lo, vaig aturar-me per veure què havia escrit. No, no era Fiódor Dostoievski. Ni sabia què era. Era un pastitx. Era Jack London, Raymond Chandler, James M. Cain, Hemingway, Steinbeck i Scott Fitzgerald. Fins i tot s'hi veien rastres d'en Henry Molise. Una meravella, una cosa preciosa. ¿Què n'havia de fer? ¿On em donarien més calés? Al Saturday Evening Post, evidentement. Els vaig enviar, amb el quadern i tot.
Me'l van retornar tan ràpid que vaig dubtar que hagués sortit del poble i hagués arribat a Filadèlfia i tornat. Vaig somriure a la nota de rebuig. Tant era. Tenia un altre conte per enviar. El nou relat va anar al Saturday Evening Post, un altre a la Collier's. En dos mesos -esquivant el vell amb una mà i escrivint amb l'altra- vaig acabar cinc relats sobre fàbriques de conserves, sobre el port de Los Angeles, sobre filipins i mexicans. Cap mot de reconeixement per part del Post o de la Collier's. Ni una sola línia escrita reconeixia la meva existència. Repassava minuciosament cada pàgina dels manuscrits rebutjats. Ni una empremta, ni una taca, ni una marca. Una mala temporada. El vell em mirava com si fos un gos que no volia i havia de tractar, un gos que menjava massa i deixava pèl al sofà. Abans rondinava perquè llegia massa. Llavors remugava perquè escrivia massa. Vaig fer el últim i valerós intent. Vaig acabar la història del sonat de l'Hernàndez i la vaig enviar al Post. Amb ella se'n van anar les meves últimes esperances d'escapar del maó i la pedra i el ciment. Semblava que haguessin retornat el conte encara més ràpid que els altres. Vaig seure a l'escala del porxo i vaig obrir el sobre marró. Em vaig quedar de pedra. Hi havia una carta enganxada al manuscrit. Deia:
Estimat sr. Molise:
¿Què té en contra de les màquines d'esciure? Si passa a
màquina aquest manuscrit a DIN A4 estaré encantat de
tornar-me'l a mirar. L'mpressor no el tocaria tal i com està.
Sincerament vostre,
... Havia trigat dos dies per escriure el conte del sonat de l'Hernàndez. Vaig trigar deu dies a passar-lo a màquina sense errors. Deu dies ¿i què? Quan arribés el xec me n'aniria a San Francisco i agafaria una habitació a North Beach. Em compraria una màquina d'escriure, la posaria de cara a la badia i escriuria. El millor de tot era que ja no m'havia de preocupar per carregar els cabàs dels maons, per barrejar fang i anar amunt i avall regalimant ciment." (fragment pàg. 88-90)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada