Jo
sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú
l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és
capaç de donar-li
Miquel Martí i Pol


![]() |

"Va sortir del cotxe ensopegant, cegada i sufocada per la caputxa negra, va trepitjar terreny desigual, de terra batuda, amb pedres soltes que se li clavaven a la planta dels peus, potser escombraires. La manassa continuava tenallant-li el clatell per conduir-la. Va captar l'olor agra de l'orina i els dits del peu dret van topar dolorosament amb un esglaó. Es va queixar. De sobte, va deixar de notar la humitat de la nit i va saber que era en un interior. El terra ja estava enrajolat, encara que brut, cobert de pols i terra que cruixia sota les soles de les sabates i s'enganxava a les plantes dels seus peus nus. El taloneig marcial dels paios que l'empenyien retrunyia en els racons de les diverses sales que anaven travessant, sens dubte buides de mobles i decoració. Una casa abandonada.
LA SANDÍA
Cual si de pronto se entreabriera el día
despidiendo una intensa llamarada,
por el acero fúlgido rasgada
mostró su carne roja la sandía.
Carmín incandescente parecía
la larga y deslumbrante cuchillada,
como boca encendida y desatada
en frescos borbotones de alegría.
Tajada tras tajada, señalando
las fue el hábil cuchillo separando,
vivas a la ilusión como ningunas.
Las separó la mano de repente,
y de improviso decoró la fuente
un círculo de rojas medias lunas.
Salvador Rueda