dilluns, 21 de juny del 2010

BENVINGUT...

VERANO

Allí donde el cucú
desapareció
hay una isla

Templo de Suma
oigo las flautas antiguas
desde la sombra de un árbol

Puente suspendido
a las plantas trepadoras
se aferran nuestras vidas

El primer melón
lo cortamos en cuatro
¿o bien en tajadas?

La primavera pasa
lloran los pájaros y
son lágrimas los ojos
de los peces

Matsuo Basho

divendres, 18 de juny del 2010

"ATÉ A AMANHÁ"... "FINS DEMÀ", D. JOSÉ


(més si clikeu damunt la foto i aquí)

En la isla a veces habitada de lo que somos, hay
noches, mañanas y madrugadas en que no
necesitamos morir.
En ese momento sabemos todo lo que fue y será.
El mundo aparece explicado definitivamente y
nos invade una gran serenidad, y se dicen las
palabras que la significan.
Levantamos un puñado de tierra y lo apretamos
entre las manos.
Con dulzura.
Allí se encierra toda la verdad soportable: el
contorno, el deseo y los límites.
Podemos decir entonces que somos libres, con la
la paz y la sonrisa de quien se reconoce y viajó
infatigable alrededor del mundo, porque
mordió el alma hasta sus huesos.
Liberemos lentamente la tierra donde ocurren
milagros como el agua, la piedra y la raíz.
Cada uno de nosotros es de momento la vida.
Que eso nos baste.

José Saramago


'Els seus llibres parlaran per ell'

El único cielo

CADA MAESTRILLO...


Se dice que el tiempo es un gran maestro;

lo malo es que va matando
a sus discípulos


Hector Berlioz

dijous, 17 de juny del 2010

TOT COMENÇAMENT TÉ UN...


(més si clikeu damunt es llibre
i aquí)


" Los faros del coche iluminan alternativamente una masa de espesa vegetación , y después un tramo recto de asfalto, estrecho y lleno de socavones, y después otra vez la masa de arbusto y encinar que trepa por la cuneta, alargando sus ramas por encima de la calzada. Hace un buen rato que las curvas y las rectas, cada vez más breves, cada vez más precarias, se suceden monótona, interminablemente, como si no se fueran a acabar nunca. - No recordaba que se tardaba tanto en llegar -dice Ginés sin dejar de mirar fijamente la carretera-. También es verdad que siempre llegábamos de día... De noche se hace más pesado [...] Es de noche; anocheció bruscamente cuando la carretera se internó en el bosque, bajo el túnel constante que forman las copas de los árboles. Desde el interior del coche, desde el asiento del pasajero, da la impresión de que la carretera no es más ancha que el propio vehículo. - ¿Y qué hacéis cuando viene un coche en sentido contrario? - dice María acercando la cara al cristal de su ventanilla, buscando inútilmente el asfalto-. Aquí no caben dos coches.
- Nunca viene nadie en sentido contrario - dice Ginés..."
(pág. 23)

http://www.abc.es/Media/201004/06/david-monteagudo--300x280.jpg
David Monteagudo

dimarts, 15 de juny del 2010


(més si clikeu damunt es llibre)

"Aquesta és la història d'un home que es deia Eddie, i comença pel final, quan l'Eddie es mor sota el sol. Potser sembla estrany, això de començar pel final. Però tots els finals també són començaments. El que passa és que llavors encara no ho sabem. L'Eddie va passar l'última hora de la seva vida, com gairabé totes les altres, a Ruby Pier, un parc d'atraccions al costat d'un mar gris i extens. El parc tenia les atraccions habituals [...] També tenia una atracció gran i nova que es deia Freddy's Free Fall, que és on l'Eddie es va morir, en un accident que va sortir als diaris de tot l'estat. Quan es va morir, l'Eddie era un home d'edat avançada, ferm i amb els cabells blancs; tenia el coll curt, el pit robust, els avantbraços gruixuts i duia un tatuatge de l'exèrcit a l'espatlla dreta. Tenia les cames primes i venoses, i el genoll esquerre, que li havien ferir a la guerra, li havia quedat inutilitzat per l'artritis. Feia servir un bastó per desplaçar-se. Tenia una cara ampla i solcada pel sol, unes patilles salines i una barra inferior una mica prominent [...] La feina de l'Eddie era el manteniment de les atraccions, tot i que el significat real d'aquella paraula era "vetllar perquè fossin segures". Cada tarda recorria el parc per compprovar l'estat de les atraccions [...] Quan li quedaven cinquanta minuts al món, l'Eddie va iniciar la seva última passejada per Ruby Pier..." (pàg. 7-8)

http://cache.deadspin.com/assets/resources/2008/03/mitchalbomsit.jpg
Mitch Albom

diumenge, 13 de juny del 2010