divendres, 24 de juliol del 2015

ODA AL VERANO


Plaça d'Artruxt (24.07.2015)

Verano, violín rojo,
nube clara,
un zumbido
de sierra
o de cigarra
te precede,
el cielo
abovedado,
liso, luciente como
un ojo,
y bajo su mirada,
verano,
pez del cielo
infinito,
élitro lisonjero,
perezoso
letargo,
barriguita
de abeja,
sol endiablado,
sol terrible y paterno,
sudoroso
como un buey trabajando,
sol seco
en la cabeza
como un inesperado
garrotazo,
sol de la sed
andando
por la arena,
verano,
mar desierto,
el minero
de azufre
se llena
de sudor amarillo,
el aviador
recorre
rayo a rayo
el sol celeste,
sudor
negro
resbala
de la frente
a los ojos
en la mina
de Lota,
el minero
se restriega
la frente
negra,
arden
las sementeras,
cruje
el trigo,
insectos
azules
buscan
sombra,
tocan
la frescura,
sumergen
la cabeza
en un diamante.

Oh, verano
abundante,
carro
de
manzanas
maduras,
boca
de fresa
en la verdura, labios
de ciruela salvaje,
caminos
de suave polvo
encima del polvo,
mediodía,
tambor
de cobre rojo,
y en la tarde
descansa
el fuego,
el aire
hace bailar
el trébol, entra
en la usina desierta,
sube
una estrella
fresca
por el cielo
sombrío,
crepita
sin quemarse
la noche
del verano.

Pablo Neruda  


 

dissabte, 11 de juliol del 2015

divendres, 10 de juliol del 2015

LLIBRES!



Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre;
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre;
sent el tacte dels teus dits
i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que, llegint, l'estimes.


Tot allò que te donarà,
que no ocupa lloc, ni pesa,
t'abrigarà contra el fred
d'ignorància i de tristesa.


Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.


Joana Raspall


dimarts, 7 de juliol del 2015

PUNT DE LLIBRE...

 
"Existir, habitar en la prosa del món, acceptar que no hi ha principis absoluts que ens indiquen què hem de fer ni quin és el camí correcte, perquè no hi ha camins, només viaranys que no porten enlloc. Existir, restar obert a (in)finites formes de ser, de configurar el món i la vida. Existir, suportar el vertigen dels intersticis que s'obren en el buit de les lleis, de les normes, dels costums. Existir, escoltar el silenci del sofriment que el soroll de la quotidianitat amaga."


(fragment de La lectura com a pregaria, Joan-Carles Mèlich)

diumenge, 21 de juny del 2015

ESTIU...





Ara és l'estiu,
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell,
que arriba sobtadament
una nit qualsevol de principis de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit qualsevol de finals de setembre

(fragment)
Miquel Martí i Pol




divendres, 19 de juny del 2015

RECORDS...


http://salamandra.info/libro/herencia-eszter-bolsillo"Mientras me vestía, delante del espejo, me vi obligada a apoyarme en algo, porque tuve una visión. Vi el pasado, con la misma claridad que se ve el presente. Vi el jardín, el mismo jardín donde en ese momento estábamos esperando a Lajos: un jardín donde nos encontrábamos de pie, debajo del altísimo fresno, veinte años más jóvenes, cuando nuestros corazones estaban llenos de desolación y de ira. Unas palabras contundentes, llenas de emoción, volaban por los aires, como los abejorros del otoño. Era otoño, estábamoas a finasles de septiembre. Se respiraba un aire perfumado de embriagadores vapores. Nosotros teníamos veinte años menos, estábamos reunidos, parientes, amigos y medio desconocidos, y entre nosotros se encontraba Lajos, con la expresión del ladrón congido in fraganti. Estaba tranquilo, parpadeaba, se quitaba las gafas repetidas veces, para limpiarlas cuidadosamente. Se encontraba solo, en el centro de un círculo de personas inquietas, con la tranquilidad de alguien que sabe que ha perdido la jugada, que todo se ha desvelado, que ya no puede hacer otra cosa sino estar allí y esperar con paciencia, esperar a que le lean el veredicto. De repente, Lajos desapareció de aquel círculo. Y nosostros seguimos viviendo, de una manera mecánica, viviendo nuestras vidas de figuras de cera. Desde entonces, sólo vivimos de una manera figurada: como si nuestra verdadera vida hubiese sido la lucha y la emoción que Lajos nos provocaba.
En mi visión lo volví a ver, en medio de aquel círculo, en el jardín de antaño, y todos revivimos, colmados con la misma emoción de antes. Me puse mi vestidos color violeta. Fue como si me pusiera uno de mis antiguos disfraces, mi disfraz para la vida. Sentí que todo lo que caracteriza a un ser humano -su fuerza, su manera de comportarse- hace revivir en sus adversarios unos determinados momentosw de sus vidas pasadas. Todos nosotros pertenecemos a Lajos, vivimos en alianza con él, y ahora que se aproxima, vivimos otra vez de una manera mas agitada, más peligrosa. Ésos eran mis pensamientos allí, en mi habitación, delante del espejo, al ponerme mi disfraz de antaño. Lajos nos devolvía el tiempo pasado, la experiencia intemporal de la vida vivida. Sabía que él no había cambiado en nada... Sabía que, en efecto, no podíamos hacer nada contra él. Y también sabía que yo aún no tenía idea de cómo era la vida de verdad, de cómo era mi vida o la de los demás, y que sólo a través de Lajos podría aprender la verdad, sí, a través del mentiroso de Lajos.
El jardín se estaba llenando de gente. Sonó la bocina del automóvil. De repente me tranquilicé de una manera maravillosa: sabía que había llegado Lajos, porque no podía hacer otra cosa, y que nosotros lo íbamos a recibir, porque no podíamos hacer otra cosa, y que todo eso era temible, molesto e inminente, tanto para él como para nosotros". 
(fragment pàg. 68-70)

http://elpais.com/diario/2005/11/12/babelia/1131754629_850215.html


dijous, 18 de juny del 2015

IN MEMORIAM



 Intimidad

 
En el corazón de la mina más secreta,
En el interior del fruto más distante,
En la vibración de la nota más discreta,
En la caracola espiral y resonante,

En la capa más densa de pintura,
En la vena que en el cuerpo más nos sonde,
En la palabra que diga más blandura,
En la raíz que más baje, más esconda,

En el silencio más hondo de esta pausa,
Donde la vida se hizo eternidad,
Busco tu mano y descifro la causa
De querer y no creer, final, intimidad.


José Saramago

 

dimecres, 10 de juny del 2015

ORIGAMI...


 El milagro de la literatura 
consiste en doblar la vida

Andrés Trapiello


dimarts, 9 de juny del 2015

FAULA...


http://www.megustaleer.com/libros/la-nena-que-es-va-empassar-un-nuvol-tan-gros-com-la-torre-eiffel/VT61802"Van ser una propaganda i un simple cartell publicitari els que van empènyer la Providence a llançar-se en cos i ànima a l'aventura més escabellada de la seva vida.
El cartell feia publicitat de una gran ONG especialitzada en ñ'apadrinament d'infants africans malalts de sida. Mostrava un poble establert en una zona aïllada del continent i atapeït de nens a qui havien afegit unes ales de plomes blanques a cops de Photoshop. "L'amor dóne ales", deia l'eslògan.
La frase tornava al cap de la cartera una vegada  y una altra, com el mitjó que s'està a punt de sometre al programa de precentrifugat. "L'amor dóna ales." Amb el temps la frase s'havia convertit en un clixé, però la noia estava convençuda que s'havia d'entendre en el sentit literal, que aquell cartell l'havien posat allà perquè ella el veiés, que aquell anunci anava dirigit a ella i només a ella. "Providence, si penses intensament en la Zahera, l'amor pot fer que et creixin ales." [...] No. Ella estava més boja del que s'imaginava perquè alguna cosa l'empenyia a creure que no necesitaria cap artífex per enlairar-se. Cap ala de cartró ni de paper maixé. És a dir, que hi podia arribar tal com anava, amb molta voluntat i esbategant el braços.
Volar.
Era un somni noctur recurrent en ella. Amb unes quantes braçades es desenganxava de terra i s'enlairava. Flotava en l'aire per damunt de les ciutats i dels rius com un ocell, ingràvida. Però tal com indicava el seu nom, aquest somni només era un somni. Després es despertava i la gravetat la feia caure de peus a terra i s'hi quedava clavada tot el dia [...] La Providence era ja una persona adulta, però encara guardava dins seu un pessic d'infància, una cosa que els adults anomenaven "credulitat", i això malgrat les garrotades que li havia donat la vida. Volar. Pernsar-hi era certament una bogeria, però, al cap i a la fi, per què no? Què hi havia de dolent a somiar amb els ulls oberts? Somiar no estava prohibit, i no costava ni un ral [...] Certament era una bogeria, però ella havia aconseguit fer coses molt més complicades i impossibles en la seva vida. Per exemple, adoptar una nena marroquina de set anys malalta de mucoviscidosi quan era una dona soltera i només guanyava un sou de carter. O pitjot encara, de cartera.
Així, doncs, per què no reproduir el miracle? [...] Si l'amor donava ales, com sempre s'havia dit, per què no n'hi havia de donar aquell amor immens que sentia per la Zahera?
La Providence va brandar el cap, com si hagués pogut, amb aquell simple gest, foragitar d'una sacsejada totes aquelles idees absurdes que li ennuvolaven el cervell. El pitjor ja havia pasat. Li havien anul·lat el vol i allà ja no hi tenia res.
La Providence va somriure. Potser era el que esperava des del principi, que el vol desaparegués, per tenir finalment l'ocasió de demostrar-se que estava disposada a tot per anar a buscar la seva filla. Fins i tot a l'improbable.
Segura de si mateixa, va entrar a la llançadora que acabava d'obrir les portes creuant els dits..."  
(fragment pàg. 81-85)