"I tanmateix la mateixa definició dels homes i les dones com a "animals lingüístics" proposada pels antics grecs, la designació del llenguatge i de la comunicació lingüística com l'atribut que defineix allò que és humà no són trops arbitraris. les frases, orals i escrites (es pot ensenyar els muts a llegir i escriure) són l'òrgan que ens permet de ser, que fa possible aquell diàleg amb el jo i amb altres que acobla i estabilitza la nostra identitat. Les paraules, tot i ser imprecises i limitades pel temps, construeixen el record i articulen el futur. Fins i tot quan són ingènuament figuratius i poc examinats, els substantius que atribuïm a conceptes com vida i mort, al jo i als altres. Hamlet adreçant-se a Poloni. La força del silenci és la d'un eco que desmenteix el llenguatge. És possible estimar en silenci, però potser només fins a un cert punt. L'emmudiment de debò arriba amb la mort. Morir és parar de xerrar. En altres obres , he provat de demostrar que l'incident de Babel va ser una benedicció. Cada llengua cartografia un món possible, un calendari i un paisatge possibles. Aprendre una llengua és expandir incommensurablement el provincianisme del jo. És obrir una nova finestra a l'existència. És cert que les paraules titubegen i enganyen. Algunes epistemologies els neguen l'accés a la realitat. Fins i tot la poesia més exquisida es veu restringida pel seu llenguatge. Així i tot, és el llenguatge natural allò que aporta a la humanitat un centre de gravetat. Les rialles també són lingüístiques. Potser només el somriure no permet la paràfrasis. El llenguatge natural és el mitjà ineludible de la filosofia [...] El llenguatge de la filosofia és "com qualsevol lector atent dels grans filòsofs ja sap, un llenguatge literari i no pas tècnic"". Les regles de la literatura s'hi imposen. Des d'aquest convincent punt de vista, la filosofia s'assembla a la poesia. És "un poema de l'intel·lecte" i representa "el punt en el qual la prosa s'acosta més a la poesia". La proximitat és recíproca, perquè sovint és el poeta qui recorre al filòsofs." (fragment pàg. 27-29)

Paul Valéry va fer de Leonardo da Vinci el seu esperit protector, perquè ell també va maldar per estendre un pont entre l'estètica i les matemàtiques, entre l'arquitectura i les belles arts i les ciències naturals. No valoraba l'erudit, sinó l'unificador, l'artesà de la metàfora unificadora. El geni del poeta trobaria el seu mirall en el de la filosofia. Tot i que va confessar que s'avorria quan llegia Plató, inevitablement en traduccions -una de les seves vocacions tàctiques era l'avorriment-, Valéry va compondre els seus diàlegs filosòfics a la llum explícita del precedent platònic. En un to totalment diferent del del barroc, Valéry va ser inevitablement un poeta metafísic.
Es va sentit atret per la filosofia de les matemàtiques practicada per Poincaré. Les paradoxes de Zenó el fascinaven. Descartes era una presència contínua, en l'estil i en l'esperit. També trobava ratificació i motius per dissentir en Bergson. Va ser en Nietzsche que Valéry va ubicar la simbiosi entre la lírica i l'argumentació, a la qual ell mateix aspirava. Monsier Teste és, segons va dir Gide, una faula epistemològica, una paràbola de l'ontologia sense parió en la literatura mundial. És una al·legoria concisa de l'absolut, amb un llenguatge ascètic que pretén eliminar de la llengua les exigències desordenades de la contingència, la malversació i les vulgaritats d'allò empíric. Monsieur Teste intenta "pensar el pensament". (fragment pag. 99-100)

George Steiner