"Existir, habitar en la prosa del món, acceptar que no hi ha principis
absoluts que ens indiquen què hem de fer ni quin és el camí correcte,
perquè no hi ha camins, només viaranys que no porten enlloc. Existir,
restar obert a (in)finites formes de ser, de configurar el món i la
vida. Existir, suportar el vertigen dels intersticis que s'obren en el
buit de les lleis, de les normes, dels costums. Existir, escoltar el
silenci del sofriment que el soroll de la quotidianitat amaga."
(fragment de La lectura com a pregaria, Joan-Carles Mèlich)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada