29 de gener
De la meva jornada diària. A trenc d'alba abandono la guàrdia del balcó. M'allibero de l'armament i m'estiro al matalàs, sovint encara vestit. La meva consciència s'apaga com el quinqué de petroli, d'una bufada, i dormo tant com m'ho demana la naturalesa. Des de que sóc al far que no recordo somnis.
Generalment em desperto al migdia, o més tard. Esmorzo en un plat d'alumini, com el dels presidiaris. Si el temps és excepcionalment benigne puc endur-me el plat a fora. Torno a l'interior, toilette. Vet aquí el millor moment del dia. Però de la revisió periòdica dedueixo que els cabells m'han mudat de color. Acte seguit em vesteixo. Del meu vestuari: els pantalons que més em poso són fets amb una matèria basta però òptima per a les feines més dures. Per damunt de les samarretes, un jersei mariner de coll alt. Els primers dies també duia una peça que m'arribava a la cintura de color caqui, que tenia dues butxaques molt fondes al pit, i on posava les municions com si fosin caramels. I aquí una ironia que frega la paròdia: increïblement no em vaig adonar que era una vella guerrera de l'exèrcit anglès fins que en Batís m'ho va fer saber. Algú l'havia abandonat pels racons del far. Potser formava part del magatzem militar, del dipòsit d'una guarnició que mai va aparèixer. Per útil que fos, la vaig llençar al mar. En Batís em va tratar de boig.
Faig gimnàstica [...] Després em dedico a tasques que em reparteixo amb en Batís. Recullo llenya. Trigarà a assecar-se i hem d'apilar-la ,olt abans de cremar-la, a recer del far; això pot ser feina inútil però proporciona una il·lusió de futur. Recullo les canyes de pescar, que amago al far. Reparo i reforço l'entramat de llaunes, busco claus rovellats i trenco ampolles, racionant el vidre, per fer més hostils les escletxes entre les pedres. Ningú que no hagi viscut aquí, al far, no entrendrà mai l'obsessió que representa un centímetre lliure entre clau i clau o vidre i vidre. També faig estaques noves, compto la munició que ens queda i dosifico els queviures. Per regla general en Batís no discuteix les meves iniciatives quean proposo, per exemple, d'esculpir una estrella en la càpsula de les bales per convertir-les en projectils de fragmentació, o de perforar el granit que envolta la construcció del far. En els forats hi posem més estaques, només d'un pam i molt punxegudes, a fi que els monstres es fereixin la planta dels peus. És una idea de campament romà. Òbviament no impedeix que s'apropin, però els ho posa més difícil. Això sí, amb aquesta innovació el nostre entorn s'ha fet encara més lúgubre.
Fins que es fa fosc disposo de temps lliure, si és que aquesta expressió pot tenir algun valor aquí, al far." (fragment pàg. 130-132)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada