"Naturalment, una part indispensable de la tasca de copista és la de verificar, mot per mot, la fidelitat de la còpia. Quan en una oficina hi ha dos o més copiadors, s'ajuden ells amb ells en aquesta comprovació, l'un llegint la còpia i l'altre seguint l'original. És una fiena tediosa, cansada i letàrgica. Em faig ben bé càrrec que per a un temperament sanguini resulti del tot intolerable. Per exemple, no em sé imaginar el fogós poeta Byron asseient-se de bon grat a la vora d'en Bartleby per repasar un document legal de posem-hi cinc-centes pàgines, escrites amb lletra atapeïda i recargolada [...] Em sembla que va ser el tercer dia d'estar amb mi, quan per enllestir una petita qüestió que tenia entre mans i que em corria pressa, el vaig cridar precipitadament [...] Vaig cridar-lo perquè confrontés amb mi un papers de no res. Imaginau la meva sorpresa (vaja: la meva consternació) quan sense moure's del seu refugi en Bartleby em va respondre amb una veu particularment suau i ferma:
- Preferiria no fer-ho.
Em vaig quedar assegut una estona en perfecte silenci, intentant de refer les meves estabornides facultats. Inmediatament se'm va acudir que les orelles m'havien traït o que en Bartleby no havia entès gens ni mica el que li volia dir. Vaig repetir la demanda de la manera més clara que vaig saber. Però amb una similar claretat, em va arribar la mateixa contestació:
- Preferiria no fer-ho.
- Preferiria no fer-ho -vaig repetir com un eco, mentre m'aixecava excitadíssim i creuava l'estança d'una gambada-. Què voleu dir? Esteu tocat del bolet? Vull que m'ajudeu a repassar aquest full... teniu .i l'hi vaig llançar.
- Preferiria no fer-ho -va dir.
Melk vaig mirar de fit a fit. Tenia la cara eixuta i serena; els ulls grisos, vagament tranquils. Ni un sol indici d'agitació el torbava. Si hi hagués hagut la més petite inquietud, còlera, o impaciència, o impertinència, en les seves maneres; en altres paraules, si hi hagués hagut res d'habitualment humà en ell, sens dubte l'haurie despatxat amb violència. Però, tal com anaven les coses, hauria estat talment com fer fora el meu pàl·lid bust de guix de Ciceró. Me'l vaig quedar contemplant una estona, mentre ell continuava escrivint, i vaig tornar a asseure'm a l'escriptori. És ben estrany, vaig pensar. Què podia fer? Però la feina m'urgia. Vaig acabar per oblidar de moment la qüestió i reservar-la per a quan tingués una mica de lleure. Així, doncs, vaig fer venir el Grapes de l'altra cambra i vam repassar el paper en un no res."  (fragment pàg. 18-20)

Herman Melville