"Hi ha dies que sembla impossible continuar vivint" es repetia el senyor Julià Rigau mentre es desvestia amb gestos mecànics i amb una orella escoltava el sorolls de la casa per endevinar si la seva germana encara remenava o era a la seva cambra. S'havia negat a sopar i havia pujat a l'habitació a refugiar-s'hi. D'antuvi havia pensat sortir a esbargir la ràbia on fos, però li agafà una por estranya que mai no havia sentit. La por de trobar-se sol al carrer -el senyor Julià no feia servir cotxe perquè a peu i amb el bastó podia arribar on li calgués o potser per donar una lliçó a l'estúpid del seu nebot que per gratar-se la clepsa mobilitzaba l'inútil d'en Soler i es feia aparellar el cotxe-. Por de trobar-se sol al carrer i que de l'altra punta li sortissin tres o quatre homes amb ganivets esmolats i li escopissin: "Rigau, ets un traïdor que ens fas anar a la guerra sense moure'ns de casa", i que el foradessin de dalt a baix. Ni al Casino volia anar perquè la notícia de la comanda no els havia caigut gens bé; fills de puta, diuen de la guerra però el que ells cobegen és la comanda, farien el mateix si s'hi trobaven i ves que no em posin bastons a les reodes.
El quinqué damunt la tauleta de nit emplenava d'ombres llargarudes i vacil·lants la cambra d'en Julià Rigau. S'alçà del llit i caminava sense concert amunt i avall, topava amb els mobles i se sentia en un estat frenètic que el desconcertava, jo l'únic que vull és el bé de la fàbrica, que tot sirgui, ningú no em pot acusar de res, absolutament de res [...] i a la mateixa hora, l'Enric Turmeda s'havia decidit a plantar cara directament a l'oncle i estava esmolant les armes precises per fer-ho amb elegància. Ja havia examinat la possibilitat de frenar l'oncle, no des del Vapor, sinó des de la societat anònima Rigau: havia repassat un per un els membres del Consell d'Administració i li havia semblat impossible que cap d'ells l'arribés a fer costat. La tieta, l'oncle i un parent imprecís que ell encara no ceneixia, dominaven la situació i, encara que es donés el cas que l'altre conseller, el diputat Aladern, es posés de la seva banda, estava en monoria. I tampoc no era clar, això, perquè havia sentit dir al sogre que l'Aladern era una incondicional de la família. Descartà, doncs, aquest camí quan va veure que era costerur. El senyor Turmeda volia jugar a guanyador i temia com la pesta els passos enb fals.
Calia ordenar el fil de les coses: documents de la societat anònima Rigau, els poders de Julià Rigau com a representant a les Filipines, els títols de propietat de les quasi set-centes hectàrees de la plantació en explotació a nom de la societat; les signatures mig esborrades de l'avi de Francina, el Jaume Rigau que havia iniciat l'aventura filipina, els contractes de treball dels tres encarregats de la plantació, els llibres de facturació, i el que era el tresor més important de la carpeta vermella: una col·lecció de documents privats i cartes personals [...] Tot aquell paperam havia estat el veritable testament que li havia llegat el seu sogre. (fragment pàg. 93-95)
Calia ordenar el fil de les coses: documents de la societat anònima Rigau, els poders de Julià Rigau com a representant a les Filipines, els títols de propietat de les quasi set-centes hectàrees de la plantació en explotació a nom de la societat; les signatures mig esborrades de l'avi de Francina, el Jaume Rigau que havia iniciat l'aventura filipina, els contractes de treball dels tres encarregats de la plantació, els llibres de facturació, i el que era el tresor més important de la carpeta vermella: una col·lecció de documents privats i cartes personals [...] Tot aquell paperam havia estat el veritable testament que li havia llegat el seu sogre. (fragment pàg. 93-95)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada