Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
divendres, 8 d’abril del 2011
EPIGRAMES I CANÇONS
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
dijous, 7 d’abril del 2011
El secreto de la literatura está más en lo que se sugiere que en lo que se dice; el escritor de verdad se resiste a echar el cierre a su historia, a darla del todo por completa, sabiendo que cualquier conclusión -y no digamos si hay interés didáctico o moraleja- limitaría el alcance de sus palabras. Por eso los mejores libros, los que merecen releerse, son los que no terminan y se agotan con su lectura, sino los que después de su final empiezan una nueva vida en la memoria y la imaginación del lector. Carlos Pujoldimecres, 6 d’abril del 2011
JOSEP PLA, 30 ANYS
8 de març 1918
" - Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!...
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta, dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…"
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta, dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…"
(Fragment El Quadern Gris)
"Obrí la porta, sortí, deixà anar un "ah" i desaparegué. Tan ràpidament que en Montalbano va témer que no hagués caigut dins d'un pèlag massa fondo i s'estigués ofegant. Per això ell també va sortir i abans de poder dir fava es trobà lliscant de cul per un talús fangós de més de deu metres, al capdevall del qual l'esperava en Catarella arrebossat de fang com una escultura de creta.
- He aparcat el jipi just a la vora del petripici sense donar-me'n, menstre.
- Sí, ja me'n he adonat. I ara com ens ho fem per pujar?
- Veu allà a mà esquerra, com una mena de viaranya? Jo passo a davant i vostè segueixi'm amb molta crua, que tot això llisca molt.
Al cap d'una cinquantena de metres el viarany es desviava a la dreta. L'aiguat era tan intens que no hi veien més enllà del nas. De sobte en Montalbano sentí que el cridaven des de més amunt.
- Som aquí, mestre. Alçà els ulls i veié en Facio [...] Era una esplanada molt i molt petita just davant d'una cova prou alta de sostre per estar-s'hi de peu dret [...] Allà dins hi feia calor, perquè enmig d'un cercle de pedres hi cremava una foguera [...] Un home d'una seixantena d'anys , amb la pipa a la boca, jugava a cartes amb en Mimí damunt una tauleta feta de branques. De tant en tant, ara l'un ara l'altre feien un glop de vi d'un barralet que tenien al costat. Una escena pastoral, sobretot pequè no es veia cap rastre de cadàvers enlloc [...] El mort l'ha trobat aquest senyor -digué en Facio-. Es diu Pasquale Ajena i aquest terreny és seu. Hi ve cada dia.
- Em podríeu dir, si no és molèstia, on putes para el mort?.
- Es veu que uns cinquanta metres més avall, si fa no fa. - Com que es veu?! Que no l'heu vist, vosaltres? - No. El senyor Ajena diu que si no para de ploure és pràcticament impossible d'arribar fins allà baix..."
(fragment pàg. 17-18)
- He aparcat el jipi just a la vora del petripici sense donar-me'n, menstre.
- Sí, ja me'n he adonat. I ara com ens ho fem per pujar?
- Veu allà a mà esquerra, com una mena de viaranya? Jo passo a davant i vostè segueixi'm amb molta crua, que tot això llisca molt.
Al cap d'una cinquantena de metres el viarany es desviava a la dreta. L'aiguat era tan intens que no hi veien més enllà del nas. De sobte en Montalbano sentí que el cridaven des de més amunt.
- Som aquí, mestre. Alçà els ulls i veié en Facio [...] Era una esplanada molt i molt petita just davant d'una cova prou alta de sostre per estar-s'hi de peu dret [...] Allà dins hi feia calor, perquè enmig d'un cercle de pedres hi cremava una foguera [...] Un home d'una seixantena d'anys , amb la pipa a la boca, jugava a cartes amb en Mimí damunt una tauleta feta de branques. De tant en tant, ara l'un ara l'altre feien un glop de vi d'un barralet que tenien al costat. Una escena pastoral, sobretot pequè no es veia cap rastre de cadàvers enlloc [...] El mort l'ha trobat aquest senyor -digué en Facio-. Es diu Pasquale Ajena i aquest terreny és seu. Hi ve cada dia.
- Em podríeu dir, si no és molèstia, on putes para el mort?.
- Es veu que uns cinquanta metres més avall, si fa no fa. - Com que es veu?! Que no l'heu vist, vosaltres? - No. El senyor Ajena diu que si no para de ploure és pràcticament impossible d'arribar fins allà baix..."
(fragment pàg. 17-18)
dimarts, 5 d’abril del 2011
NO TANCA AL MIGDIA...
PÁGINA EN BLANCO
Bajé al mercado
y traje
tomates diarios aguaceros
endivias y envidias
gambas grupas y amenes
harina monosílabos jerez
instantáneas estornudos arroz
alcachofas y gritos
rarísimos silencios
página en blanco
aquí te dejo todo
haz lo que quieras
espabílate
o por lo menos organízate
yo me echaré una siesta
ojalá me despiertes
con algo original
y sugestivo
para que yo lo firme
Mario Benedetti
(18.03.2011)
LLAPIS EN MÀ...
No he escrito una sola línea que no haya experimentado, siempre hablo de mi misma, lo que he comprendido por mi misma... Es muy duro escribir como yo escribo. Literalmente me hago polvo.dilluns, 4 d’abril del 2011
MUTIS A LA GÀBIA...
Cine Callao (Madrid 20.03.2011)tenés tu táctica
ácido en la respuesta
dulce en el ruego
Mario Benedetti
diumenge, 3 d’abril del 2011
"AMA Y HAZ LO QUE QUIERAS"...
"En la calle ante la cancela veo aparcado su Buick roadster. Ella se sube, arranca, me dice adiós con la mano y dejo de verla. Cierro la puerta y siento el peso de mi soledad: ¡qué desamparo! Me sorprende la ruptura del silencio persistente en Las Afueras, pues en este jardín susurran las hojas de los árboles. Disfruto con ese rumor unos momentos pero he de moverme y camino hacia el vestidor. Allí me despojo de todo y paso al baño donde, bajo una luz deslumbrante, mi desnudo en el espejo me desmoraliza implacablemente. ¿Lesbiana en mí? ¿En ese cuerpo sin pechos, con esos genitales colgando entre las piernas? ¿Qué ilusiones me invento?... Me doy la vuelta, miro hacia atrás: ni las caderas escurridas ni el culo escaso sirven de apoyo. Sé que no me equivoqué, ni pudo equivocarse Farida al interpretar su diagrama de variantes afectivas; sé muy bien que soy lesbiana, que mi género me impone la femineidad, pero ¿cómo podré llegar a realizarme con esta envoltura carnal? Huyendo de esa visión me refugio en el baño, me arropo en agua caliente, me consuelo en la espuma, me froto y me seco, evitando ver mi imagen antes de envolverme en el albornoz: el rosa, por supuesto. Me siento en el taburete, fatigado como por un gran esfuerzo. Brotan unas lágrimas desde mi corazón acongojado y eso, precisamente, me devuelve el ánimo: ese llorar como una niña. ¡Sí, hay una niña en ese cuerpo mío! Voy a vestirla, decido..." (fragment pàg. 174-175)
dissabte, 2 d’abril del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)