dimecres, 6 d’abril del 2011



"Obrí la porta, sortí, deixà anar un "ah" i desaparegué. Tan ràpidament que en Montalbano va témer que no hagués caigut dins d'un pèlag massa fondo i s'estigués ofegant. Per això ell també va sortir i abans de poder dir fava es trobà lliscant de cul per un talús fangós de més de deu metres, al capdevall del qual l'esperava en Catarella arrebossat de fang com una escultura de creta.
- He aparcat el jipi just a la vora del petripici sense donar-me'n, menstre.
- Sí, ja me'n he adonat. I ara com ens ho fem per pujar?
- Veu allà a mà esquerra, com una mena de viaranya? Jo passo a davant i vostè segueixi'm amb molta crua, que tot això llisca molt.
Al cap d'una cinquantena de metres el viarany es desviava a la dreta. L'aiguat era tan intens que no hi veien més enllà del nas. De sobte en Montalbano sentí que el cridaven des de més amunt.
- Som aquí, mestre. Alçà els ulls i veié en Facio [...] Era una esplanada molt i molt petita just davant d'una cova prou alta de sostre per estar-s'hi de peu dret [...] Allà dins hi feia calor, perquè enmig d'un cercle de pedres hi cremava una foguera [...] Un home d'una seixantena d'anys , amb la pipa a la boca, jugava a cartes amb en Mimí damunt una tauleta feta de branques. De tant en tant, ara l'un ara l'altre feien un glop de vi d'un barralet que tenien al costat. Una escena pastoral, sobretot pequè no es veia cap rastre de cadàvers enlloc [...] El mort l'ha trobat aquest senyor -digué en Facio-. Es diu Pasquale Ajena i aquest terreny és seu. Hi ve cada dia.
- Em podríeu dir, si no és molèstia, on putes para el mort?.
- Es veu que uns cinquanta metres més avall, si fa no fa. - Com que es veu?! Que no l'heu vist, vosaltres? - No. El senyor Ajena diu que si no para de ploure és pràcticament impossible d'arribar fins allà baix..."
(fragment pàg. 17-18)