divendres, 29 d’abril de 2011

SONS DE NIT...


"Aquelles desenes d'orelles assegudes a la part de baix de l'església ens acompanyaven amb el seu silenci, formaven part de l'orquestra. Els caps immersos en l'atenció musical són els instruments principals de l'execució. Només es toca de veritat en públic, no hi ha música sense un munt d'orelles que la sostinguin. Senyora Mare, com m'ho faré per fer-vos sentir el que hem tocat? Sabeu llegir música vos? No puc fer altra cosa que ajudar-me amb les imatges. Em semblava que estava escampant pólvores damunt els homes asseguts als bancs de l'església. Difoníem les nostres pólvores perfumades, la nostra espècie femenina damunt d'aquella gent. Mossèn Antonio ha escrit un concert on se sent com escumeja la nostra manera de ser de dones, presentada en tres fases, primer l'alegria, després la llangor, després novament l'eufòria. Aquest home treu dels nostres cossos sons femenins, ofereix a les orelles plenes de pèls dels vells mascles la versió sonora de les dones, la nostra traducció en sons [...] Avui, més que no havia intuït durant els assaigs, he sentit que estava fent alguna cosa més, mossèn Antonio ens estava forçant, ens estava fent desbordar més enllà de nosaltres mateixes, quèiem de les baranes, hi havia alguna cosa més enllà de la posa agraciada de sempre, més enllà de la frivolitat que es demana en els nostres concerts, un fervor més inconvenient, desvergonyit, en els moviment ràpids, i un desànim impropi, sense consol, en l'adagio del mig. Aquesta música és feta per una dona, escampem en l'aire el nostre perfum especiat, és això el que vol mòssen Antonio [...] Ha escrit un pastitx de sons que imiten els sorolls de les estacions [...] A les primeres notes se sent com arriben les orenetes. Després l'escalfor il·lumina l'aire, l'aigua s'allibera del gel i corre cap avall, de sobte un temporal fa emmudir els ocells, però dura poc, el pastor roca despés del dinar, el gos borda, es balla abans de la posta, homes i dones fan festa..." (fragment pàg. 99-101)