divendres, 19 de juliol del 2013

PER ESCRIT...


"He dejado para el final el gran regalo que el poeta Ángel González dejó, antes de morir, a su esposa Susana Rivera, y del que ahora, gracias a su generosidad podemos disfrutar. En el año 2000, Ángel escribió una carta que guardó en sobre cerrado, en el que escribió de su puño y letra: "Para abrir en caso de fallecimiento", acontecimiento que tuvo lugar ocho años más tarde. Al abrirla, Susana leyó la más bella carta de amor que una mujer pudiera recibir, escrita de manos de uno de los más grandes poetas españoles del siglo XX."  
(fragment de la Presentació, Pepe Verdes)

Septiembre de 2000

Queridísima Susi,

Alguna vez tenía que ser. Esto no hay quien lo evite. Sólo por una razón me entristece la muerte: porque ya no voy a volver a verte. Eres la persona que más quiero en este mundo: también la más honesta, la más íntegra, la más buena: la mejor.
Gracias por toda la felicidad que me diste. Recuerda tú los momentos de felicidad que vivimos juntos y que esos recuerdos te sirvan de ayuda en estos momentos tristes. No te dejes dominar por la tristeza. Trata de ser feliz y de que sobreviva en ti siempre ese maravilloso espíritu de alegría que tuviste siempre. No pierdas nunca esa maravillosa sonrisa que iluminaba el mundo. Hazlo por el amor que sentí -que siento todavía cuando escribo ahora- por ti.
Con ese inmenso amor pienso y pensaré siempre en ti.
Un beso muy largo, interminable,
ÁNGEL


dijous, 18 de juliol del 2013


"Una carta, al fin. Noticias de otro mundo, el mundo de las editoriales, de quienes podían ayudarla. Después de leer la carta varias veces, algunas frases se le clavaron en la cabeza. Le proporcionaban una satisfacción indescriptible, de una naturaleza nueva. "Como usted se dedica a escribir", decía esa mujer desconocida, y con esas palabras tan sencillas, Heminia era proclamada escritora. Jamás había sido tratada así, con aquel respeto y ese reconocimiento de lo que íntimamente era. Cuando, hacía años, se había ganado la admiración del pueblo por sus versos sobre El Sauco y el conocimiento de su historia y sus tradiciones, había experimentado cierta satisfacción, sobre todo, la de convertirse en una mujer cuyos horizontes no se circunscribían a los del hogar, pero nada parecido a lo que sentía ahora ante la carta de esa mujer desconocida, y repetía su nombre, Olga Francines, como si fuera mágico. Y luego al final de la carta, había aquella otra frase: "Una vez leídos sus magníficos poemas", que de nuevo la estremecía de emoción, no sólo por el elogio en sí, que recibía con agradecimiento, sino por el tono, la forma en que se dejaba caer, como si la calidad de los poemas fuera algo indiscutiblr sobre lo que no hubiera ninguna necesidad de insistir [...] Contestó a la carta, aceptando las condiciones; esperaría. Había esperado toda la vida, podía esperar un poco más [...] La carta no tenía más de diez líneas y fueron las más torpes y difíciles que había escrito nunca. No obstante , cuando vio desaparecer el sobre en la hendidura del buzón de correos, se sintió desprendida de un mensaje importante, de una nueva llamada de socorro. Aquel puente que acababa de tenderse entre la mujer de la editorial y ella era lo más precioso que tenía, lo único que podía salvarla, alejarla de allí, como si puediera emprender el camino de la carta, como si, al menos, pudiera distanciarse del extraño dolor que llevaba dentro." (fragment pàg. 106-108)

dimarts, 16 de juliol del 2013

NIT DE CINE...


Ama el arte.
De todas las mentiras es,
cuando menos, la menos falaz.

Gustave Flaubert

dilluns, 15 de juliol del 2013

BARQUES DE PAPER


 Platja de Cavalleria (14.03.2013)

Barques de paper
varva en la llarga
quietud del vent.

L'or assedegat
d'abelles i tarda
beu l'aigua del mar.

Quan se'n vagi a fons
miraré la barca 
del soldat de plom

diumenge, 14 de juliol del 2013

HENRY MOLISE


"Vaig preparar-me una taula a la vora de la finestra i vaig començar a escriure.
Escrivia a mà, en paper pautat en un quadern escolar, perquè no sabia res de màquines d'escriure ni m'importava. Amb la meva cal·ligrafia n'hi havia prou, era polida, meticulosa i clara. En dos dies ja ho tenia: una narració curta sobre la Companyia Pesquera Toyo, els nois i noies que hi treballaven i una història d'amor entre el capatàs Jose i una noia mexicana. En acabar-lo, vaig aturar-me per veure què havia escrit. No, no era Fiódor Dostoievski. Ni sabia què era. Era un pastitx. Era Jack London, Raymond Chandler, James M. Cain, Hemingway, Steinbeck i Scott Fitzgerald. Fins i tot s'hi veien rastres d'en Henry Molise. Una meravella, una cosa preciosa. ¿Què n'havia de fer? ¿On em donarien més calés? Al Saturday Evening Post, evidentement. Els vaig enviar, amb el quadern i tot.
Me'l van retornar tan ràpid que vaig dubtar que hagués sortit del poble i hagués arribat a Filadèlfia i tornat. Vaig somriure a la nota de rebuig. Tant era. Tenia un altre conte per enviar. El nou relat va anar al Saturday Evening Post, un altre a la Collier's. En dos mesos -esquivant el vell amb una mà i escrivint amb l'altra- vaig acabar cinc relats sobre fàbriques de conserves, sobre el port de Los Angeles, sobre filipins i mexicans. Cap mot de reconeixement per part del Post o de la Collier's. Ni una sola línia escrita reconeixia la meva existència. Repassava minuciosament cada pàgina dels manuscrits rebutjats. Ni una empremta, ni una taca, ni una marca. Una mala temporada. El vell em mirava com si fos un gos que no volia i havia de tractar, un gos que menjava massa i deixava pèl al sofà. Abans rondinava perquè llegia massa. Llavors remugava perquè escrivia massa. Vaig fer el últim i valerós intent. Vaig acabar la història del sonat de l'Hernàndez i la vaig enviar al Post. Amb ella se'n van anar les meves últimes esperances d'escapar del maó i la pedra i el ciment. Semblava que haguessin retornat el conte encara més ràpid que els altres. Vaig seure a l'escala del porxo i vaig obrir el sobre marró. Em vaig quedar de pedra. Hi havia una carta enganxada al manuscrit. Deia:

Estimat sr. Molise:
¿Què té en contra de les màquines d'esciure? Si passa a 
màquina aquest manuscrit a DIN A4 estaré encantat de 
tornar-me'l a mirar. L'mpressor no el tocaria tal i com està.
Sincerament vostre,

... Havia trigat dos dies per escriure el conte del sonat de l'Hernàndez. Vaig trigar deu dies a passar-lo a màquina sense errors. Deu dies ¿i què? Quan arribés el xec me n'aniria a San Francisco i agafaria una habitació a North Beach. Em compraria una màquina d'escriure, la posaria de cara a la badia i escriuria. El millor de tot era que ja no m'havia de preocupar per carregar els cabàs dels maons, per barrejar fang i anar amunt i avall regalimant ciment." (fragment pàg. 88-90)




dimecres, 10 de juliol del 2013

CANÇÓ D'ALBADA


Ciutadella, 10 de juliol 2013

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.


Salvador Espriu

     

dilluns, 8 de juliol del 2013

CÓMO SE DIBUJA A UN NIÑO


Para dibujar un niño
hay que hacerlo con cariño.
Pintarle mucho flequillo,
- que esté comiendo un barquillo -;
muchas pecas en la cara
que se note que es un pillo;
- pillo rima con flequillo
y quiere decir travieso -.
Continuemos el dibujo:
redonda cara de queso.

Como es un niño de moda,
bebe jarabe con soda.
Lleva pantalón vaquero
con un hermoso agujero;
camiseta americana
y una gorrita de pana.
Las botas de futbolista
- porque chutando es artista -.
Se ríe continuamente,
porque es muy inteligente.
Debajo del brazo un cuento
por eso está tan contento.

Para dibujar un niño
hay que hacerlo con cariño.

Gloria Fuertes
 

Molts anys, Andreu!

dijous, 4 de juliol del 2013

ÉS A DIR


 Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.

Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l'aire
mai clos.

Per no caure mai més
poso el color en reserva
-pobre cor massa tendre
dins d'un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.

(pàg. 236)

Clementina Arderiu

dimecres, 3 de juliol del 2013

CAPVESPRE...



Luz de tarde

Me da pena pensar que algún día querré ver de nuevo este espacio,
tornar a este instante.
Me da pena soñarme rompiendo mis alas
contra muros que se alzan e impiden que pueda volver a encontrarme.

Estas ramas en flor que palpitan y rompen alegres
la apariencia tranquila del aire,
esas olas que mojan mis pies de crujiente hermosura,
el muchacho que guarda en su frente la luz de la tarde,
ese blanco pañuelo caído tal vez de unas manos,
cuando ya no esperaban que un beso de amor las rozase...

Me da pena mirar estas cosas, querer estas cosas, guardar estas cosas.
Me da pena soñarme volviendo a buscarlas, volviendo a buscarme,
poblando otra tarde como ésta de ramas que guarde en mi alma,
aprendiendo en mí mismo que un sueño no puede volver otra vez a soñarse.


José Hierro

 

dimarts, 2 de juliol del 2013

MANUALITAT...

















Canción final

Las rosas de papel no son verdad
y queman
lo mismo que una frente pensativa
o el tacto de una lámina de hielo. Las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.
 
Jaime Gil de Biedma