PREMI CERVANTES 2009

per José Emilio Pacheco

integrant de "la generació dels 50"

"Escric sobre el que veig..."

(més si clikeu damunt la foto i aquí)

(més si clikeu damunt es llibrei aquí)

"Un secret no fa soroll; viu al teu racó més fosc, on s'asseu i espera. A vegades fa un salt o es regira però bàsicament s'espera com l'aranya espera la mosca [...] Hi ha secrets d'una persona i secrets de dues persones [...] El llapis en va parlar suaument mentre dibuixava. Em va dir: "Seré amic teu per tota l'eternitat." Jo li vaig dir: "Què és l'eternitat?" El llapis va respondre: "Un lloc sense parets ni terra. Hi ha llum i se sent la música del vent." Vaig dibuixar l'eternitat. Tenia pedres i aigua i hi bufava el vent [...] "Què s'hi fa, a l'eternitat?", li vaig preguntar al llapis mentre dibuixava. "Et transformes en l'ull del món, ho veus tot, tot t'entra a dins i quan entra no fa mal. Tremola. Tens ales." "S'hi pot ballar, allà? "Sí, es clar." Vaig dibuixar ales que ballaven les unes amb les altres, que m'alçaven i em feien girar fins que era a l'ull del món. "Què s'hi menja, a l'eternitat?", vaig preguntar. El llapis va dir: "Pomes." Vaig omplir el cel de pomes..." (pàg. 10-25)

Sofie Laguna

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Las piedras que recordaba azules son ahora grises. Los caminos que recordaba luminosos están ahora cubiertos de sombras. Así que metí el freno, di la vuelta en medio de la carretera y volví a Z. Hasta que no me hube alejado lo suficiente evité mirar por el retrovisor. Lo perdido está perdido, digo yo, y hay que mirar hacia adelante..." (pàg. 200)

Roberto Bolaño

Los novelistas somos las porteras de la literatura


Montserrat Roig

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Decir que la escritura es una forma de conjurar los propios fantasmas es un tópico que desapruebo. Nunca he tenido la sensación de escribir con fines terapéuticos. Si acaso, los tres relatos que componen este libro es lo más cerca que he estado de esa función. En cada uno de los tres relatos intervienen varios personajes. Me costaría señalar con precisión cuál de ellos es el santo a que aluden el título y los párrafos que anteceden.En todo caso, quiero creer que todos ellos, si no son santos, tampoco son malas personas". (Fragment des pròleg pàg. 10)

Eduardo Mendoza

QUAN LES PARAULES SÓN MÚSICA...

Adoro el arte, cuando estoy solo con mis notas,
los latidos de mi corazón y las lágrimas caen,
mi emoción y placer son inmensos

Giuseppe Verdi

Nabucco
Paolo Carignani

(Dtor. Orquestra)

Maria Guleghina
(Soprano)

Va pensiero

Wiener Staatsoper (Viena 14.10.09)

RES NO ÉS EL QUE SEMBLA...

(més si clikeu damunt es llibre)

"El fet en si semblava d'allò més ordinari. Un taxi s'havia estimbat a l'altura del quilòmetre 17 de la carretera que duia al aeroport. Els dos passatgers havien resultat morts a l'acte, mentre que el taxista greument ferit, l'havien trasladat a l'hospital [...] El vehicle no havia deixat cap marca de frenada en cap sentit. Tot circulant, s'havia desviat cap un costat de la carretera fins que s'havia estimbat per un precipici [...] Una setmana després a l'hospital quan el conductor va recuperar la consciència, en comptes d'aclarir les coses les va enfosquir encara més [...] El taxista havia estat incapaç de respondre a la pregunta reiterada de què havia vist pel retrovisor, que l'havia distret totalment? Una baralla entre els dos passatgers? o, al contrari, una carícia eròtica particularment agosarada?

El ferit va fer que no amb el cap: ni una cosa ni l'altra [...] El metge es disposava a intervenir, quan el pacient, arrossegant els mots, es va posar a explicar-ho tot. Segons el ferit, els dos passatgers del seient del darrere del taxi...no havien fet res més... res més... que esforçar-se per ... besar-se!

Encara que la declaració del taxista, tan poc versemblant, va ser atribuïda a les seqüel·les posttraumàtiques, l'expediente de l'accident del quilòmetre 17 es va considerar tancat..."

(pàg, 9-11)

Ismail Kadaré

COM UN AUTÈNTIC PERSONATGE...

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Mi mujer era profesora de Arte. Comprendió enseguida que había encontrado unos escritos autógrafos de Caravaggio, absolutamente desconocidos. Experimenté un sobresalto, presa de la emoción [...] Entiendo que pueda parecerle increíble. Le diré que mi mujer (se llamaba Elena) sometió los papeles a pruebas periciales secretas, muy caras por otra parte, que confirmaron su autenticidad [...] Su absoluta autenticidad la proclamaban a viva voz el olor del papel y la tinta seculares, ciertos encrespamientos de las hojas ya grabados como leves cicatrices, las manchas a veces amarillas y a veces amarronadas que el tiempo dibuja en la piel del hombre y en el papel que el hombre utiliza para dar testimonio de su propia existencia [...] Me siento obligado a advertir que aquellas páginas no constituían en mi opinión, un diario propiamente dicho; no creo que Caravaggio fuera un hombre capaz de tener en cuenta y guardar memoria de sus días, sino que se trataba más bien de unas hojas dispersas y un tanto desordenadas, una especie de borrador de unos apuntes tal vez conservados para extraer de ellos un memorándum destinado a ser presentado a alguien en el momento de su ansiado regreso a Roma como hombre libre". (pàg.27-35)

Andrea Camilleri

Escriure és una forma de ser, una manera de viure, un ofici que es poleix i s'aprèn

Rosa Montero

TOT EL QUE COMENÇA...S'ACABA

El quadern gris

8.03.1918 - 15.11.1919