dissabte, 12 d’octubre del 2013

OMBRES...

"Potser era l'acompanyament del saxofon ple d'ànima d'Art Pepper, però mentre traduïa i llegia amb esforç els articles i mirava les fotos, en Bosch sentia que d'alguna forma s'apropava a l'Anneke Jespersen. Al llarg de vint anys la tasca de la periodista havia anat atraient el detectiu, i ara estava determinat que mai resoldria el cas. Vint anys abans ell se li havia disculpat. Ara li feia una promesa. Descobriria que hi havia arrabassat tot a la noia. 
L'última parada en el circuit digital d'en Bosch sobre la vida i la tasca de l'Anneke Jespersen era el web construït pel seu germà en memòria de la seva germana. Per entrar a la pàgina, s'havia d'enresgritar amb la seva adreça electrònica, un equivalent digital del registre de signatures de convidats en un funeral. La pàgina es dividia en dues seccions: fotografies preses per la Jespersen i fotografies que li havien fet.
Moltes instantànies de la primera secció eren dels articles que en Bosch ja havia vist a través dels enllaços que en Bonn li havia facilitat [...] La segona secció era més aviat com un àlbum de fotos de família, amb imatges de l'Anneke quan començava [...] A les últimes fotos era com si ella fités directament i només a en Bosch. Li va costar de desempellegar-se d'aquella mirada.
La pàgina tenia una secció de comentaris. Hi va entrar i va veure que l'enfilall de comentaris del 1996, quan es va fer el web, minvava progressivament amb els anys fins a haver-n'hi un de sol l'últim anys, escrit pel seu germà, que havia fet i mantingut la pàgina. Per tal de llegir el comentari en anglès, en Bosch va copiar-lo en un traductor d'Internet que acostumava a utilitzar.

Anneke, el temps no esborra la teva pèrdua. T'enyorem com a germana, artista, amiga. Sempre.

Amb aquest comentaris, va sortir de la pàgina i va tancar el portàtil. Havia acabat la feina per aquella nit, i malgrat que el seus esforços l'havien apropat a l'Anneke Jerpersen, al capdavall no l'informaven del que l'havia empresa als Estats Units un any després de la Tempesta del Desert. No li donava cap pista de per què havia anat a Los Angeles. No hi havia cap article sobre crims de guerra, res que indiqués un seguiment dels esdeveniments, i encara menys un viatge a Los Angeles. Fos el que fos allò que l'Anneke perseguia, per a ell continuava sent un misteri.
En Harry es va mirar el rellotge . El temps havia passat volant. Eren més de les onze i l'endemà s'havia de llevar d'hora. Els disc havia acabat i la música s'havia aturat..." (fragment pàg. 185-187)