Javier Cercas
"Escribir consiste en reescribir;es decir: en averiguar qué es lo que
estaba dentro de ti sin que tú lo supieras."
divendres, 8 d’octubre del 2010
PREMI NACIONAL DE NARRATIVA 2010
es decir: en averiguar qué es lo que
estaba dentro de ti sin que tú lo supieras."
¡Que bo que ets, Xavi!
Inspirada en la vida de l'escriptora angloantillana Jean Rhys,L'alè del búfal és una història d'amor a la literatura.
"Un dia d'escriure. Molt de vi. Dos dies de ressaca. Torna a començar la roda. La meva vida es mou al ritme d'un rellotge que no para.
Anit vaig pujar al terrat. Tot era negre i se sentia la remor de la brisa. No era la brisa del mar, era la brisa de la terra que aixeca petits grans de terra, com pols molt fina. Anit jo mirava pertot, escoltant [...] Jo sempre sortia una estona, a veure què passava. Mirava, escoltava. També em miraven a mi. És veritat. La gent es mira. Jo pensava: Tota aquesta gent sap fer coses, tenen treballs, manegen diners i posseeixen cases, crien fills. Jo en canvi m'he fixat en les dues brises. Pens: és inútil, Gwen; i aquí fora no hi ha ningú.
Vaig baixar del terrat. L'aire era fred, i això que ja s'ha acabat la primavera. I ara em pregunt: Ahir, quin dia era? No sé si era dia d'escriure, o de vi, o de ressaca." (p. 50-51)
Anit vaig pujar al terrat. Tot era negre i se sentia la remor de la brisa. No era la brisa del mar, era la brisa de la terra que aixeca petits grans de terra, com pols molt fina. Anit jo mirava pertot, escoltant [...] Jo sempre sortia una estona, a veure què passava. Mirava, escoltava. També em miraven a mi. És veritat. La gent es mira. Jo pensava: Tota aquesta gent sap fer coses, tenen treballs, manegen diners i posseeixen cases, crien fills. Jo en canvi m'he fixat en les dues brises. Pens: és inútil, Gwen; i aquí fora no hi ha ningú.
Vaig baixar del terrat. L'aire era fred, i això que ja s'ha acabat la primavera. I ara em pregunt: Ahir, quin dia era? No sé si era dia d'escriure, o de vi, o de ressaca." (p. 50-51)
dijous, 7 d’octubre del 2010
dimecres, 6 d’octubre del 2010
EN PREPARACIÓ...
La literatura es esencialmente soledad.Se escribe en soledad, se lee en soledad
y, pese a todo, el acto de la lectura permite una
comunicación profunda entre los seres humanos
Paul Auster
(més aquí, aquí i aquí)
dimarts, 5 d’octubre del 2010
UNA LLIÇÓ RERA L'ALTRA...
"El breve texto titulado Más allá del principio del placer es uno de los documentos más extraordinarios de la historia de la imaginación trágica de Occidente. Formula (y recordemos que solamente muy pocos individuos geniales pueden hacerlo) el mito del significado de la vida como un mito de amplio alcance, metafóricamente validado, como aquellos que nos han llegado de fuentes antiguas y colectivas. Dos deidades, dos dioses, dos agentes abrumadores, gobiernan y dividen nuestro ser, dijo Freud. Amor y muerte, Eros y Tánatos. El conflicto entre ellos determina los ritmos de la existencia, de la procreación, de la evolución psíquica y somática. Pero al final -contrariamente a toda nuestra expectación instintiva, intuitiva, a todas nuestras esperanzas- no es Eros, el amor, sino Tánatos el que es más fuerte, el que está más cerca de las raíces del hombre. Lo que la especie se esfuerza por conseguir, finalmente, no es la sobrevivencia y la perpetuación, sino el reposo, la inercia perfecta [...] El modelo de la dialéctica de Eros y Tánatos está implícito en toda la teoría del instinto y la racionalidad de Freud. Más allá del principio del placer es, sin duda, un especulación metafórica. Es el acto supremo de Freud de reconciliar al hombre con una realidad sin Dios, de hacer esta realidad soportable proponiendo una liberación final con respecto a ella." (p. 51-53)
dilluns, 4 d’octubre del 2010
PREMI CIUDAD DE TORREVIEJA
Las palabras de la literatura son las que más cerca están del silencio. Y los personajes mudos son los que más cercanos están de la verdad.Gustavo Martín Garzo
diumenge, 3 d’octubre del 2010
DE BOCA D'UN SAVI...
La pluma es lengua del alma; cuales fueren los conceptos que en ella se engendraron, tales serán sus escritos (Don Quijote)
dissabte, 2 d’octubre del 2010
PINZELLADES...
(més si clikeu damunt es llibre i aquí)"Entre 1872, any en què el pintor comptava 19 anys, i 1890, any del seu suïcidi, Vincent van Gogh va mantenir una relació constant amb el seu germà Theo, quatre anys menor que ell.
El que començà sent només les cartes que un jove escriu al seu germà quan deixa la llar familiar, anà guanyant en densitat i en profunditat al llarg dels anys, per acabar convertint-se en un complex document on podem llegir un fidel reflex de la personalitat de l'autor [...] Aquesta edició constitueix una breu selecció de tot l'epistolari amb Theo (aproximadament un quinze per cent del total). El text de partida per aquesta traducció han sigut les Lletres à son frère Théo, edició preparada per Pascal Bonafoux per a la "Collection l'imaginaire" d'Éditions Gallimard (1988) [...] Tota selecció implica sempre una determinada lectura: per a la present edició s'han triat els textos amb més interés psicològic i humà per a entendre la personalitat de Van Gogh [...] S'ha inclòs, en definitiva, tot allò indispensable per a entendre la trajectòria vital de la persona adulta, amb l'objectiu -que cal jutjar, ja d'antuvi, inassolible- d'arribar a conèixer els perquès d'un home que s'entregà a la pintura amb un furor fora del comú."
(fragment de's pròleg p. 9-12)
" Cuesmes, juliol de 1880
T'escric una mica a desgrat, després que, per moltes raons, m'haja mantingut en silenci una llarga temporada.
Fins a cert punt, t'has convertit per a mi en un estrany, i també jo he esdevingut un estrany per a tu, potser més del que et penses [...] Així com els ocells han de passar la muda, l'època en què canvien de plomatge, les persones hem de passar pels temps difícils de l'adversitat i la desgràcia. Aquest període de muda pot allargar-se en el temps, o podem eixir-ne renovats; en qualsevol cas, no és un període divertit i no s'ha de passar en públic, i per tant cal eclipsar-se. Endavant, doncs [...] Si pots perdonar un home per intentar aprofundir en la pintura, hauràs d'admetre que l'amor pels llibres és tan sagrat com l'amor per Rembrandt, i jo m'atreviria a dir que totes dues coses es complementen.
No pensis, doncs, que renegue d'açò o d'allò: m'hi mantinc fidel dins la meva infidelitat, i encara que haja canviat, continue sent el mateix. I el meu turment no és un altre que aquest: per a què podria valdre jo?, en què podria ser útil?, com aconseguiria saber més i aprofundir en un tema o un altre? Mira, això és el que em turmenta constantment; i a més a més em sent presoner de la misèria, exclòs de participar en determinades obres, i incapaç de tenir algunes coses necessàries perquè queden fora del meu abast. Per tot açò se'm fa impossible viure sense melancolia, sense sentir un gran buit allí on podria haver-hi amistat i afectes sublims i dignes, sense sentir un terrible abatiment que va soscavant-me l'energia moral [...] Bé, així són les coses. Creus que es pot saber el que ocorre a l'interior veient només l'exterior? [...] Què fer, doncs?..." (p. 76-77)
El que començà sent només les cartes que un jove escriu al seu germà quan deixa la llar familiar, anà guanyant en densitat i en profunditat al llarg dels anys, per acabar convertint-se en un complex document on podem llegir un fidel reflex de la personalitat de l'autor [...] Aquesta edició constitueix una breu selecció de tot l'epistolari amb Theo (aproximadament un quinze per cent del total). El text de partida per aquesta traducció han sigut les Lletres à son frère Théo, edició preparada per Pascal Bonafoux per a la "Collection l'imaginaire" d'Éditions Gallimard (1988) [...] Tota selecció implica sempre una determinada lectura: per a la present edició s'han triat els textos amb més interés psicològic i humà per a entendre la personalitat de Van Gogh [...] S'ha inclòs, en definitiva, tot allò indispensable per a entendre la trajectòria vital de la persona adulta, amb l'objectiu -que cal jutjar, ja d'antuvi, inassolible- d'arribar a conèixer els perquès d'un home que s'entregà a la pintura amb un furor fora del comú."
(fragment de's pròleg p. 9-12)
" Cuesmes, juliol de 1880
T'escric una mica a desgrat, després que, per moltes raons, m'haja mantingut en silenci una llarga temporada.
Fins a cert punt, t'has convertit per a mi en un estrany, i també jo he esdevingut un estrany per a tu, potser més del que et penses [...] Així com els ocells han de passar la muda, l'època en què canvien de plomatge, les persones hem de passar pels temps difícils de l'adversitat i la desgràcia. Aquest període de muda pot allargar-se en el temps, o podem eixir-ne renovats; en qualsevol cas, no és un període divertit i no s'ha de passar en públic, i per tant cal eclipsar-se. Endavant, doncs [...] Si pots perdonar un home per intentar aprofundir en la pintura, hauràs d'admetre que l'amor pels llibres és tan sagrat com l'amor per Rembrandt, i jo m'atreviria a dir que totes dues coses es complementen.
No pensis, doncs, que renegue d'açò o d'allò: m'hi mantinc fidel dins la meva infidelitat, i encara que haja canviat, continue sent el mateix. I el meu turment no és un altre que aquest: per a què podria valdre jo?, en què podria ser útil?, com aconseguiria saber més i aprofundir en un tema o un altre? Mira, això és el que em turmenta constantment; i a més a més em sent presoner de la misèria, exclòs de participar en determinades obres, i incapaç de tenir algunes coses necessàries perquè queden fora del meu abast. Per tot açò se'm fa impossible viure sense melancolia, sense sentir un gran buit allí on podria haver-hi amistat i afectes sublims i dignes, sense sentir un terrible abatiment que va soscavant-me l'energia moral [...] Bé, així són les coses. Creus que es pot saber el que ocorre a l'interior veient només l'exterior? [...] Què fer, doncs?..." (p. 76-77)
(Dibuix de Martín Favelis)
divendres, 1 d’octubre del 2010
A L'OCTUBRE...
El otoño cruzaba
las colinas de débiles
temblores. Cada
hoja caída
estremecía toda una montaña.
Leve rumor de luces y de brisas
rodaba por el valle, se acercaba.
Los pájaros dejaban bruscamente
temblorosas las ramas
cayéndose hacia el cielo, arrebatados
por una fuerza extraña.
Las carnosas ortigas
se apretaban
como un rebaño
inquieto. Levantaban del agua
su cabeza, los juncos.
Las verdinegras zarzas
se crecían.
Imperceptibles, más delgadas
por la tensa postura de su espera,
las hierbas, anhelantes...
Tú llegabas,
y una amarilla paz de hojas caídas
reponía el silencio a tus espaldas.
Ángel González
(Barranc d'Algendar 09.2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)