dissabte, 2 d’octubre del 2010

PINZELLADES...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)
"Entre 1872, any en què el pintor comptava 19 anys, i 1890, any del seu suïcidi, Vincent van Gogh va mantenir una relació constant amb el seu germà Theo, quatre anys menor que ell.
El que començà sent només les cartes que un jove escriu al seu germà quan deixa la llar familiar, anà guanyant en densitat i en profunditat al llarg dels anys, per acabar convertint-se en un complex document on podem llegir un fidel reflex de la personalitat de l'autor [...] Aquesta edició constitueix una breu selecció de tot l'epistolari amb Theo (aproximadament un quinze per cent del total). El text de partida per aquesta traducció han sigut les Lletres à son frère Théo, edició preparada per Pascal Bonafoux per a la "Collection l'imaginaire" d'Éditions Gallimard (1988) [...] Tota selecció implica sempre una determinada lectura: per a la present edició s'han triat els textos amb més interés psicològic i humà per a entendre la personalitat de Van Gogh [...] S'ha inclòs, en definitiva, tot allò indispensable per a entendre la trajectòria vital de la persona adulta, amb l'objectiu -que cal jutjar, ja d'antuvi, inassolible- d'arribar a conèixer els perquès d'un home que s'entregà a la pintura amb un furor fora del comú."
(fragment de's pròleg p. 9-12)


" Cuesmes, juliol de 1880
T'escric una mica a desgrat, després que, per moltes raons, m'haja mantingut en silenci una llarga temporada.
Fins a cert punt, t'has convertit per a mi en un estrany, i també jo he esdevingut un estrany per a tu, potser més del que et penses [...] Així com els ocells han de passar la muda, l'època en què canvien de plomatge, les persones hem de passar pels temps difícils de l'adversitat i la desgràcia. Aquest període de muda pot allargar-se en el temps, o podem eixir-ne renovats; en qualsevol cas, no és un període divertit i no s'ha de passar en públic, i per tant cal eclipsar-se. Endavant, doncs [...] Si pots perdonar un home per intentar aprofundir en la pintura, hauràs d'admetre que l'amor pels llibres és tan sagrat com l'amor per Rembrandt, i jo m'atreviria a dir que totes dues coses es complementen.
No pensis, doncs, que renegue d'açò o d'allò: m'hi mantinc fidel dins la meva infidelitat, i encara que haja canviat, continue sent el mateix. I el meu turment no és un altre que aquest: per a què podria valdre jo?, en què podria ser útil?, com aconseguiria saber més i aprofundir en un tema o un altre? Mira, això és el que em turmenta constantment; i a més a més em sent presoner de la misèria, exclòs de participar en determinades obres, i incapaç de tenir algunes coses necessàries perquè queden fora del meu abast. Per tot açò se'm fa impossible viure sense melancolia, sense sentir un gran buit allí on podria haver-hi amistat i afectes sublims i dignes, sense sentir un terrible abatiment que va soscavant-me l'energia moral [...] Bé, així són les coses. Creus que es pot saber el que ocorre a l'interior veient només l'exterior? [...] Què fer, doncs?..."
(p. 76-77)


(Dibuix de Martín Favelis)