"L'endemà al matí -una boira esblanqueïda penja encara damunt les cases i els porticons són tancats per protegir l'honrat somni dels ciutadans- el nostre esquadró es dirigeix com tots els matins al camp de maniobres. Al pas gansoner avança per l'incòmede empedrat; encara força somnolents, entumits i emmurriats, els meus ulans trontollen damunt de les selles. Aviat hem recorregut els quatre o cinc carrers, un cop a l'ampla de la carretera passem a un trot lleuger i trenquem a la dreta, cap els prats oberts. Dono l'ordre de "al galop" i els cavalls es posen a córrer esbufegant a l'uníson. Animals intel·ligents, coneixen ja l'extens camp de terra tova, no cal esperonar-los, se'ls pot deixar les regnes soltes, perquè, així que noten la pressió de les cames, es llencen al galop amb totes les seves forces. També els cavalls senten el plaer i l'excitació del esbargiment.
Jo vaig al davant. M'apassiona cavalcar. Sento des dels malucs com la sang corre per tot el cos distès, vibrant i serpentejant com una escalfor vital, mentre la brisa fresca m'acarona xiulant el front i les galtes. Magnífic aire del matí: encara s'hi assaboreix la rosada de la nit, l'hàlit de la terra amollida, la flaire dels camps en flor, i al mateix temps el vapor càlid i

sensual dels badius del cavall banya el genet. Sempre de nou m'entusiasma aquet primer galop matutí que sacseja tan agradablement el cos entumit i somnolent i dissipa la sopor com una espessa boira; sense voler, la sensació de lleugeressa que em porta em dilata el pit, i amb els llavis oberts m'amaro de l'aire que brunzeix al meu voltant. "Al galop! Al galop!" [...] Aquest grup d'homes i cavalls galopant és com un sol cos de centaure, endut per una sola embranzinada. Endavant, endavant, al galop, al galop, al galop! Ah, cavalcar així fins a la fi del món!" (fragment pàg. 51-52)

Stefan Zweig

PAS A PAS...

caminem per a transformar el món

Página 2

PENSO, DIC, FAIG...

Penso
que rés no és en va;
que res d'allò que dic
ni d'allò que faig
no es perd,
si en el joc hi arrisco
tot el que tinc,
sense temor de perdre.

Dic
ben poca cosa.
Que ja ha arribat el temps d'alçar-nos
i sortir a ple carrer
i acollir tota
la gent com a germans.

Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots el que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula.

Miquel Martí i Pol

La vida és com una llegenda:

no importa que sigui llarga,
sinó que estigui
ben narrada

Sèneca

INSTANT... 12:12

Un haikú és
açò que està passant
ara i aquí.

Un tros de vida
escrit, instant fet art...
Tot en tres versos.


Ponç Pons


(pàg. 187 de Dillatari)

"En mi papel de crítico veterano sigo leyendo y dando clases porque no es un pecado que un hombre trabaje en su vocación. Mi héroe de la crítica, Samuel Johnson, afirmó que solo un asno escribiría por cualquier cosa que no fuera el dinero, pero esa es solo una motivación secundaria. Yo sigo escribiendo con la esperanza stevensiana de que la voz que es grande dentro de nosostros se levante para responder a la voz de Walt Whitman o a los cientos de voces que inventó Shakespeare. A mis alumnos y a los lectores que nunca conoceré sigo insistiéndoles en que cultiven la sublimidad: que se enfrenten solo a los escritores que son capaces de darte la sensación de que siempre hay algo más a punto de aparecer.
El tratado de Longino nos dice que la literatura sublime transporta y engrandece a sus lectores. Al leer a un poeta sublime, como por ejemplo Píndaro o Safo, experimentamos algo parecido a la autoría: "Llegamos a creer que hemos creado aquello que solo hemos oído". Freud identificaba este aspecto de lo sublime en lo misterioso, que regresa de la huida de la represión como "algo familiar y arraigado desde mucho tiempo atrás en la mente" [...] Burke explica que la grandeza del objeto sublime provoca placer y terror: "El infinito tiene tendencia a llenar la mente con esa especie de delicioso horror, que es el efecto más genuino y la prueba más fidedigna de lo sublime." (fragment pàg. 35-36)

Harold Bloom

ISLA

Sólo tengo la calle.

El asfalto. Los escaparates.
Espero en las esquinas
a nadie.

Sólo tengo los árboles.
Las nubes. Los estanques.
Paseo en los jardines
con nadie.

Sólo me queda el aire.
Los mapas. Las ciudades.
Escribo. Escribo cartas
a nadie.

José Luis Sampedro

(pàg. 88-89 de Escribir es vivir)

PAÍS PETIT

El dia en què quan a un infant se li pregunti
"Què vols ser de gran?" contesti
"Vull ser una bona persona",
segurament la societat que somiem estarà molt més a la vora

Lluís Llach

PREMI CERVANTES 2011

Nicanor Parra

Es imposible traducir la poesía.

¿Acaso se puede traducir la música?

Voltaire