divendres, 9 de desembre de 2011


"L'endemà al matí -una boira esblanqueïda penja encara damunt les cases i els porticons són tancats per protegir l'honrat somni dels ciutadans- el nostre esquadró es dirigeix com tots els matins al camp de maniobres. Al pas gansoner avança per l'incòmede empedrat; encara força somnolents, entumits i emmurriats, els meus ulans trontollen damunt de les selles. Aviat hem recorregut els quatre o cinc carrers, un cop a l'ampla de la carretera passem a un trot lleuger i trenquem a la dreta, cap els prats oberts. Dono l'ordre de "al galop" i els cavalls es posen a córrer esbufegant a l'uníson. Animals intel·ligents, coneixen ja l'extens camp de terra tova, no cal esperonar-los, se'ls pot deixar les regnes soltes, perquè, així que noten la pressió de les cames, es llencen al galop amb totes les seves forces. També els cavalls senten el plaer i l'excitació del esbargiment.
Jo vaig al davant. M'apassiona cavalcar. Sento des dels malucs com la sang corre per tot el cos distès, vibrant i serpentejant com una escalfor vital, mentre la brisa fresca m'acarona xiulant el front i les galtes. Magnífic aire del matí: encara s'hi assaboreix la rosada de la nit, l'hàlit de la terra amollida, la flaire dels camps en flor, i al mateix temps el vapor càlid i
sensual dels badius del cavall banya el genet. Sempre de nou m'entusiasma aquet primer galop matutí que sacseja tan agradablement el cos entumit i somnolent i dissipa la sopor com una espessa boira; sense voler, la sensació de lleugeressa que em porta em dilata el pit, i amb els llavis oberts m'amaro de l'aire que brunzeix al meu voltant. "Al galop! Al galop!" [...] Aquest grup d'homes i cavalls galopant és com un sol cos de centaure, endut per una sola embranzinada. Endavant, endavant, al galop, al galop, al galop! Ah, cavalcar així fins a la fi del món!" (fragment pàg. 51-52)