dimecres, 4 de febrer del 2015

DES DE L'EXILI...


http://www.alfaguara.com/es/libro/muertes-de-perro-1/
" A Tadeo, nada les espantaba, nada parecía sorprenderle, bueno o malo, fausto o infausto. Sujeto imperturbable, no hay cosa que lo inmute; y podría creerse, si no enseñara a veces la oreja de su astucia palurda bajo esa cubierta de apatía, que eran las virtudes del estoicismo las que lo mantenían ecuánime, siquiera en lo externo. ¡Qué Tadeo Requena! Ahora el hombre ya no existe: lástima no haber reparado más en él, y haberlo observado mejor, cuando vivía. Pero ¡cualquiera adivina!...
Mientras callaba y callaba, ahí lo tenemos tan aplicado a sus memori. Va contando los pasos, uno por uno, de su festinadísima carrera. Con la mayor naturalidad, recibe un nombramiento y disfruta un sueldo de oficial segundo, temporero, para subvenir, explica, a los gastos de sus estudios, sin otro trabajo que el de ir a firmar la nómina cada fin de mes. Enseguida -sí, enseguida- obtiene, solo Dios y Luisito Rosales saben cómo, el diploma de doctor en Derechoi y Ciencias Sociales para, sin pérdida de tiempo, asumir el cargo de secretario particular de su excelencia, e instalarse en el Palacio Nacional, de modo que siempre lo tuviera a mano el jefe en cualquier prisa. Todo esto, son para él meros decretos de la fortuna, cuyos gratuitos dones acepta sin pestañear [...] Instalado ya como secretario, hosquedad, pocas palabras y ceño adusto constituyen su parapeto defensivo. Jamás descubre los flancos de su cortedad, de su mal remediada ignorancia. Se encierra en cautelsos silencio y da órdenes perentorias, transmite instrucciones, omite juicios. Mientras tanto, observa, escucha, toma no ta de cuanto ocurre, y, sobre todo, escribe, escribe, escribe... En el secreto de sus memorias desliza aquellos comentarios (expresos rara vez, con mayor frecuencia implícitos) que jamás se hubiera aventurado a formular de viva voz.
Bajo su manto de habitual frialdad, lo vemos describir, por ejemplo, con fruición perceptible, pero al mismo tiempo con ojo crítico, las incidencias de la primera celebración de la Fiesta Nacianal a que hubo de asistir en el séquito de su excelencia. Se recrea en precisar  el orden de la comitiva, la variedad de los informes, los distintos pasos y ceremonias, el aspecto de la concurrencia. Verse dentro de la tribuna presidencial durante la parada es motivo para él, aunque quiera disimulárleso a sí mismo, de desmesurada satisfacción. Fue entonces cuando se le vino a las mientes la broma aquella del gallego Luna, quien, aludiendo a su parecido físico con Bocanegra, le había pronosticado una vez -él lo da como pronóstico- que las tropas lo saludarían al paso. "Claro -reflexiona- que en la presente ocasión el saludo no iba dirigido todavía a mé en particular, sino a cuanto representaba la tribuna, embanderada, adornada de gallardetes y escudos, y sobre todo al jefe, que inmóvil como una estatua, ocupaba el centro de la primera fila, entre el arzobispo y el ministro de la Guerra, ese pobre general Malagarriga, tan ajeno a que sería su última fiesta patria. Detrás se alineaban todos los demás ministros del Gobierno, y, luego, sin guardar ya precedencia jerárgica, los otros funcionarios superiores de la casa preseidencial, entre los cuales ocupaba yo, por cierto, un lugar destacado." (fragment pàg. 50-52)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Francisco_Ayala_Garc%C3%ADa-Duarte


dimarts, 3 de febrer del 2015

diumenge, 1 de febrer del 2015



http://www.grup62.cat/llibre-bartleby-lescrivent-106767.html"Naturalment, una part indispensable de la tasca de copista és la de verificar, mot per mot, la fidelitat de la còpia. Quan en una oficina hi ha dos o més copiadors, s'ajuden ells amb ells en aquesta comprovació, l'un llegint la còpia i l'altre seguint l'original. És una fiena tediosa, cansada i letàrgica. Em faig ben bé càrrec que per a un temperament sanguini resulti del tot intolerable. Per exemple, no em sé imaginar el fogós poeta Byron asseient-se de bon grat a la vora d'en Bartleby per repasar un document legal de posem-hi cinc-centes pàgines, escrites amb lletra atapeïda i recargolada [...] Em sembla que va ser el tercer dia d'estar amb mi, quan per enllestir una petita qüestió que tenia entre mans i que em corria pressa, el vaig cridar precipitadament [...] Vaig cridar-lo perquè confrontés amb mi un papers de no res. Imaginau la meva sorpresa (vaja: la meva consternació) quan sense moure's del seu refugi en Bartleby em va respondre amb una veu particularment suau i ferma:
- Preferiria no fer-ho.
Em vaig quedar assegut una estona en perfecte silenci, intentant de refer les meves estabornides facultats. Inmediatament se'm va acudir que les orelles m'havien traït o que en Bartleby no havia entès gens ni mica el que li volia dir. Vaig repetir la demanda de la manera més clara que vaig saber. Però amb una similar claretat, em va arribar la mateixa contestació:

- Preferiria no fer-ho.
- Preferiria no fer-ho -vaig repetir com un eco, mentre m'aixecava excitadíssim i creuava l'estança d'una gambada-. Què voleu dir? Esteu tocat del bolet? Vull que m'ajudeu a repassar aquest full... teniu .i l'hi vaig llançar.
- Preferiria no fer-ho -va dir.
Melk vaig mirar de fit a fit. Tenia la cara eixuta i serena; els ulls grisos, vagament tranquils. Ni un sol indici d'agitació el torbava. Si hi hagués hagut la més petite inquietud, còlera, o impaciència, o impertinència, en les seves maneres; en altres paraules, si hi hagués hagut res d'habitualment humà en ell, sens dubte l'haurie despatxat amb violència. Però, tal com anaven les coses, hauria estat talment com fer fora el meu pàl·lid bust de guix de Ciceró. Me'l vaig quedar contemplant una estona, mentre ell continuava escrivint, i vaig tornar a asseure'm a l'escriptori. És ben estrany, vaig pensar. Què podia fer? Però la feina m'urgia. Vaig acabar per oblidar de moment la qüestió i reservar-la per a quan tingués una mica de lleure. Així, doncs, vaig fer venir el Grapes de l'altra cambra i vam repassar el paper en un no res."  (fragment pàg. 18-20)



https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhp9G1NNjNw0OySsZEhcpaMY4vpOhHpmIcfiGy9_8I4lXGifU8J2vilQnNTxsrc7KM6N4e09FeRohepBDqGbHrctkE9YzIiAOdUPatjdrBj7lJri8FLm-LXM3dnbXYBAZsnmeHHUr3NqKoT/s400/180px-Herman_melville.jpg
Herman Melville


dissabte, 31 de gener del 2015

EN LA SETMANA TRÀGICA...


http://www.grup62.cat/llibre-la-teranyina-100855.html"Hi ha dies que sembla impossible continuar vivint" es repetia el senyor Julià Rigau mentre es desvestia amb gestos mecànics i amb una orella escoltava el sorolls de la casa per endevinar si la seva germana encara remenava o era a la seva cambra. S'havia negat a sopar i havia pujat a l'habitació a refugiar-s'hi. D'antuvi havia pensat sortir a esbargir la ràbia on fos, però li agafà una por estranya que mai no havia sentit. La por de trobar-se sol al carrer -el senyor Julià no feia servir cotxe perquè a peu i amb el bastó podia arribar on li calgués o potser per donar una lliçó a l'estúpid del seu nebot que per gratar-se la clepsa mobilitzaba l'inútil d'en Soler i es feia aparellar el cotxe-. Por de trobar-se sol al carrer i que de l'altra punta li sortissin tres o quatre homes amb ganivets esmolats i li escopissin: "Rigau, ets un traïdor que ens fas anar a la guerra sense moure'ns de casa", i que el foradessin de dalt a baix. Ni al Casino volia anar perquè la notícia de la comanda no els havia caigut gens bé; fills de puta, diuen de la guerra però el que ells cobegen és la comanda, farien el mateix si s'hi trobaven i ves que no em posin bastons a les reodes.
El quinqué damunt la tauleta de nit emplenava d'ombres llargarudes i vacil·lants la cambra d'en Julià Rigau. S'alçà del llit i caminava sense concert amunt i avall, topava amb els mobles i se sentia en un estat frenètic que el desconcertava, jo l'únic que vull és el bé de la fàbrica, que tot sirgui, ningú no em pot acusar de res, absolutament de res [...] i a la mateixa hora, l'Enric Turmeda s'havia decidit a plantar cara directament a l'oncle i estava esmolant les armes precises per fer-ho amb elegància. Ja havia examinat la possibilitat de frenar l'oncle, no des del Vapor, sinó des de la societat anònima Rigau: havia repassat un per un els membres del Consell d'Administració i li havia semblat impossible que cap d'ells l'arribés a fer costat. La tieta, l'oncle i un parent imprecís que ell encara no ceneixia, dominaven la situació i, encara que es donés el cas que l'altre conseller, el diputat Aladern, es posés de la seva banda, estava en monoria. I tampoc no era clar, això, perquè havia sentit dir al sogre que l'Aladern era una incondicional de la família. Descartà, doncs, aquest camí quan va veure que era costerur. El senyor Turmeda volia jugar a guanyador i temia com la pesta els passos enb fals.
Calia ordenar el fil de les coses: documents de la societat anònima Rigau, els poders de Julià Rigau com a representant a les Filipines, els títols de propietat de les quasi set-centes hectàrees de la plantació en explotació a nom de la societat; les signatures mig esborrades de l'avi de Francina, el Jaume Rigau que havia iniciat l'aventura filipina, els contractes de treball dels tres encarregats de la plantació, els llibres de facturació, i el que era el tresor més important de la carpeta vermella: una col·lecció de documents privats i cartes personals [...] Tot aquell paperam havia estat el veritable testament que li havia llegat el seu sogre. (fragment pàg. 93-95)


http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Cabr%C3%A9_i_Fabr%C3%A9


dijous, 29 de gener del 2015

;)


 
L'home és un experiment; 
el temps demostrarà si valia la pena.
 

Mark Twain

vist a Minimàlia

dimecres, 28 de gener del 2015

TRESCANT PER BARCELONA...


http://www.planetadelibros.com/el-misterio-de-la-cripta-embrujada-libro-12017.html"Durante el trayecto, mientras efectuaba involuntariamente volatines en el aire que trajeron a mi recuerdo los que en su tiempo hiciera el malogrado príncipe Cantacuceno, y por no tener más que hacer, di en pensar que me rompería la crisma como colofon del vuelo. Pero no fue así, o no estaría usted saboreando estas páginas deleitosas, porque aterricé sobre un legamoso y profundo montón de detritus, que, a juzgar por su olor y consistencia, debía de estar integrado a partes iguales por restos de pescado, verdura, frutas, hortalizas, huevos, mondongos y otros despojos, en estado todo ello de avanzada descomposición, por lo que salí a flote cubierto de la cabeza a los pies de un tegumento pegajosos y fétido, pero ileso y contento.
Con poco esfuerzo vadeé la ciénaga y llegué a una tapia baja que escalé sin dificultad. A mujeriegas en la tapia, me volví a echar una última ojeada a la ventana de la que había sido mi habitación y descubrí sin sorpresa que había luz en ella, aun cuando yo recordaba perfectamente haberla apagado. Dos siluetas se recortaban en el recuadro de la ventana. No me detuve a estudiarlas: salté de la tapia al suelo y corrí agazapado entre sacos y cajones. Otra tapia o quizá la misma se interpuso. Saltar tapias es un arte que vengo practicando desde la infancia, así que salvé el obstáculo como quien no quiere la cosa y me vi en un callejón al extremo del cual había una calle que conducía a las Ramblas. Antes de ingresar en la más típica arteria barcelonesa, arrojé la pistola a una alcantarilla y no me sentí poco feliz al ver cómo el negro agujero se tragaba el funesto artefacto que poco antes me había estado apuntando. Para acabar de rematar mi suerte, había cesado de llover [...] Ya se vislumbraba un filo de claridad en el horizonte cuando emergió del bar mi hermana, con la que me reuní en dos zancadas y de la que recibí la más despectiva de las miradas. Le pregunté adónde iba y me dijo que a su casa. Me ofrecí a escoltarla.
-Tu sola imagen -le dije- es una incitación al desvaría. Comprendo que los hombres hagan locuras por ti, pero eso no quiere decir que, en mi calidad de hermano varón, esté dispuesto a consentirlas.
-Ya te he dicho que de dinero, nada.
Le reiteré que no me movían propósitos de sablazos o mendicidad y seguí charlando de trivialidades sacadas de un ¡Hola! de dos años atrás, cosa de la que no pareció percatarse, pues, aun en su boato, la vida de las celebridades es tan monótona como la nuestra, aunque más regalada... " (fragment pàg. 57-59)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduard_Mendoza_i_Garriga



dimarts, 27 de gener del 2015




  La veritat es descobreix rares vegades, perquè sovint és més versemblant la mentida.

 


dilluns, 26 de gener del 2015

http://www.grup62.cat/llibre-tigres-en-un-cel-vermell-113622.html
"La Nick va fer lliscar l'obrecartes de plata de la mare per sota la solapa del primer sobre de la pila. No hi havia remitent i li tremolava la mà mentre intentava treure'n la targeta. Encara que sabès que segurament seria una invitació a un còctel organitzat per la dona d'un dels companys de feina d'en Hughes, o una nota d'una veïna de l'Illa en què l'informava de l'estat de les hortènsies, la Nick es va notar la gola seca, s'espantava cada cop que s'enfrontava a un remitent desconegut.
"No siguis tòtila", es va dir amb fermesa, però no gaire convençuda.
Va haver de deixar la targeta aparcada i va mirar un moment per la finestra abans de poder llegir-la.

Estimada Nicky, 
Quedem dimecres per prendre el te?
A les 4.
Petons, Birdie

La Nick va esclafir una rialla alleujada. Només un te, només la Birdie. No pasava res. Es sentia pletòrica, exultant. En Hughes de seguida arribaria a casa, li havia fet les seves galetes preferides i tindrien un fill. Tot anava bé. Tot era perfecte." (fragment pàg. 71-72)


http://www.theguardian.com/books/2012/aug/12/liza-klaussmann-interview-tigers-red-weather





diumenge, 25 de gener del 2015

CERT!




La biblioteca es la más democrática de las instituciones, porque nadie en absoluto puede decirnos qué leer, cuándo y cómo.

Doris Lessing

dissabte, 24 de gener del 2015