ODA A UNES AVARQUES

Hem trescat junts els camps

lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.

Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.

Ponç Pons

(pàg. 184-185)Dillatari

MÉS SARAMAGO...

Claraboya

POEMES...

Para no ser los esclavos martirizados del tiempo, embriagaos, ¡embriagaos sin cesar! con vino, poesía o virtud, a vuestra guisa

Charles Baudelaire

15...

(il·lustració de Marina Seoane)

la mariposa
recordará por siempre
que fue gusano

Mario Benedetti

ANY RERE ANY...

"Gustau tenia carnet del partit i no se n'amagava. No se n'havia amagat mai, ni quan li van donar aquell primer càrrec insignificant en uns serveis territorials que li va ensenyar la màgia del poder i el va obligar a canviar d'hàbit. Aleshores va ser quan va sentir per primer cop el pessigolleig morbós que produïa el fet de donar una ordre i que els altres l'obeïssin sense qüestionar-la, una barreja de satisfacció personal i de crueltat en potència que algunes persones eren capaces de convertir en acte. Aleshores, i d'un dia a l'altre, va ser quan va substituir els pantalons de pana, les trenques i els jerseis de llana per les corbates, les camises i les americanes. Al començament es va posar una camisa negra i una corbata vermella per marcar ideologia, però aviat la vestimenta es va anar assemblant més al lloc que volia ocupar en l'organigrama, fins que les camises blanques i les corbates grises van desbancar totes les altres a l'armari.
Després de passar per diversos càrrecs, tres cursos enrere Gustau va ser ascendit a director general. Quan les eleccions van donar la victòria al seu partit, que feia anys que no governava, Gustau va deixar-se veure amb més insistència a les reunions de la sectorial d'educació i amb la inversió de molts de sopars va aconseguir el nomanament que anhelava. Era la recompensa a la fidelitat que sempre havia demostrat. Ell no havia canviat mai de jaqueta." (fragment pàg. 74-75)

Antònia Carré-Pons

COMENÇAMENT...

A VECES, EN OCTUBRE ,
ES LO QUE PASA...

Cuando nada sucede,
y el verano se ha ido,
y las hojas comienzan a caer de los árboles,
y el frío oxida el borde de los ríos
y hace más lento el curso de las aguas;

cuando el cielo parece un mar violento,
y los pájaros cambian de paisaje,
y las palabras se oyen cada vez más lejanas,
como susurros que dispersa el viento;

entonces,
ya se sabe,
es lo que pasa:

esas hojas, los pájaros, las nubes,
las palabras dispersas y los ríos,
nos llenan de inquietud súbitamente y
de desesperanza.

No busquéis el motivo en vuestros corazones.
Tan sólo es lo que dije:
lo que pasa.

Ángel González

(pàg. 296 de Palabra sobre palabra)

"Hi ha, en la història de l'art -en la història de la poesia, de la música, de la pintura-, relacions obscures i profundes que passen sovint inadvertides als ulls dels seus contemporanis: veritables diàlegs entre genis de diverses èpoques o de diversos països o de diverses arts; veritables contactes "secrets" que constitueixen, en part, la revenja del geni sobre la seva època o el seu ambient. Quan el gran poeta Rainer Maria Rilke escrivia, durant la Primera Guerra Mundial, la cinquena de les seves Elegies de Duino inspirant-se en el quadre Els Saltimbanquis de Picasso, que tenia davant del seu llit, entaulava un d'aquests diàlegs que passen per damunt de les contingències del moment: creava un d'aquests lligams invisibles i permanents que relacionen certs esperits excepcionals. Car si bé, per una banda, el poema és escrit deu o dotze anys després que el quadre fos pintat, la comunió que amb ell establia Rilke s'endinsava en el geni de Picasso com si s'intuís una part del futur. L'obra de Picasso de l'any 1905, anomenada època rosa, és tota ella una elegia. El misteri de la vida humana, que l'havia obsedit des de menut i que l'època blava traduïa en un llenguatge tràgic, se centra ara en aquests personatges de circ, que semblen viure una doble vida: la pròpia i la dels personatges que encarnen." (fragment pàg. 55-56)

Josep Palau i Fabre

El placer de leer todo se duplica cuando
uno vive con alguien que comparte
los mismos libros

Katherine Mansfield

MAL DE MOLTS...

Lo único que lamento es que nunca tendré tiempo para leer todos los libros que quiero leer

Françoise Sagan

GRAFFITI...

(vist a Girona 27.09.2011)

Leer les agrandará, chicos, el deseo, y el horizonte de la vida

Ernesto Sabato