divendres, 30 de setembre de 2011


"Hi ha, en la història de l'art -en la història de la poesia, de la música, de la pintura-, relacions obscures i profundes que passen sovint inadvertides als ulls dels seus contemporanis: veritables diàlegs entre genis de diverses èpoques o de diversos països o de diverses arts; veritables contactes "secrets" que constitueixen, en part, la revenja del geni sobre la seva època o el seu ambient. Quan el gran poeta Rainer Maria Rilke escrivia, durant la Primera Guerra Mundial, la cinquena de les seves Elegies de Duino inspirant-se en el quadre Els Saltimbanquis de Picasso, que tenia davant del seu llit, entaulava un d'aquests diàlegs que passen per damunt de les contingències del moment: creava un d'aquests lligams invisibles i permanents que relacionen certs esperits excepcionals. Car si bé, per una banda, el poema és escrit deu o dotze anys després que el quadre fos pintat, la comunió que amb ell establia Rilke s'endinsava en el geni de Picasso com si s'intuís una part del futur. L'obra de Picasso de l'any 1905, anomenada època rosa, és tota ella una elegia. El misteri de la vida humana, que l'havia obsedit des de menut i que l'època blava traduïa en un llenguatge tràgic, se centra ara en aquests personatges de circ, que semblen viure una doble vida: la pròpia i la dels personatges que encarnen." (fragment pàg. 55-56)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El fragment de Palau i Fabre és molt interessant i també m'ha agradat la música (Otoño porteño).

(El mot en català és romandre, permanèixer és un castellanisme).

joana ha dit...

Gràcies per la teva visita i per la teva lliçó de gramàtica.
Tot i que ja se que es un "castellanisme", a Menorca l'emprem sovint com equivalent al romandre o restar;
"permaneix" em va bé... per ara.

Per cert, jo empr (està admès sense "o") romandre quan vaig a passar uns dies al camp (me'n vaig a romandre). Ja ho veus!

Salutacions, Anònim, i tan amics!