"Quan la Johanna va baixar del tren, no l'havia vingut a rebre ningú. No s'hi va encaparrar; pensava que potser la carta encara no havia arribat. (De fet, sí que havia arribat, però era a Coreus sense que l'hagués recollit ningú...) El més preocupant per a ella era que no semblava haver-hi cap poble. L'estació era un cobert tancat amb bancs al llarg de les parets i una persiana de fusta abaixada davant de la taquilla. També hi havia un dipòsit de mercaderies -va suposar que era un dipòsit de mecaderies-, però la porta corredissa no es va moure. Va mirar per una esquerda entre les planxes fins que els seus ulls es van acostumar a la foscor de dins i va veure que era buit, amb el terra ple de pols. No hi havia ni caixes ni mobles. Va cridar: "¿Que hi ha algú? ¿Que hi ha algú?" diverses vegades, però no va tenir reposta. Es va quedar a l'andana i va mirar de orientar-se.
A menys d'un quilòmetre hi havia un petit turó, visible de seguida gràcies als arbres que en coronaven el cim. I el camí d'arena que, en veure'l des del tren, havia pensat que era un camí de carro que anava al camp... allò devia ser la carretera. Ara veia formes baixes d'edificis aquí i allà entre els arbres... i una torre d'aigua, que des de lluny semblava de joguina, un soldat de llauna amb les cames molt llargues.
Va agafar la maleta -no era excessivament difícil; al cap i a la fi, l'havia carregat d'Exhibition Road a l'altra estació de tren- i es va posar a caminar.
Bufava el vent, però el dia era càlid -un temps més càlid que el que havia deixat a Ontario- i el vent també semblava calent [...] Mirava amb il·lusió l'ombra que projectava la ciutat al seu davant, però quan hi va arribar va descobrir que els arbres eren o bé avets, massa estrets i alts per fer gaire ombra, o bé àlbers desiguals amb poques fulles que es balancejaven amb el vent i deixaven passar el sol." (fragment pàg. 46-47)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada