"Em sentia segur en aquella sala, perquè hi havia l'Isaac i perquè sempre havia pensat que un dels avantatges ocults de ser estudiant a la unviersitat era que et propicionava un mirador privilegiat des d'on poder contemplar el món sense por de prendre mal. Vaig veure com es dissipava el fum i com els policies i els soldats remenaven entre les restes que els estudiants havien deixat enrere. Els vaig veure recollir abrics, jerseis i motxilles; un dels soldats va collir una bossa de mà vermella per les nanses, amb el canó del seu rifle, i el va fer voltar una estona perquè els altres veiessin la seva troballa. Hi havia potser una dotzena d'estudiants amb ferides massa greus per poder-se moure; la majoria estaven asseguts, estintolats contra els arbres, i uns quants jeien a terra. No esperava pas que ningú sortís a atendre'ls, però vaig estar-me una hora sencera mirant-los, per assegurar-me'n. L'últim estudiant que es van endur era una noia amb una faldilla negra que li arribava just per sobre dels genolls. Els homes que se l'emportaven duien uniforme. Va ser l'única per a qui vaig sentir una pena autèntica i descontrolada: a l'inrevés que els altres, el seu calvaria acabava de començar.
A migdia, el campus estava completament abandonat, tret d'uns quants soldats que patrullaven amb els seus fusells penjats a l'espatlla."
(fragment pàg. 15-116)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada