divendres, 7 d’octubre del 2011
MANS ENLAIRE!
Vivir sin leer es peligroso,
obliga a conformarse con la vida,
y uno puede sentir la tentación
de correr riesgos
dijous, 6 d’octubre del 2011
NOTES...
"En aquella època, gràcies al pare, quasi m'agradava més l'objecte que la música que se'n treia [...] Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat [...] El pare m'ho havia dit un dia amb l'storioni a la mà. Me'l va oferir amb una certa recança i va dir, sense saber ben bé què deia, vés alerta, que és un objecte únic al món. L'storioni a les meves mans era com si fos viu. Em va semblar notar-hi un batec suau i íntim. I el pare, amb els ulls brillants, em deia pensa que aquest violí ha viscut històries que no sabem, ha sonat en sales i en cases que mai no coneixerem, i ha viscut totes les alegries i els dolors dels violinistes que l'han fet servir. Les converses que deu haver sentit, la música que deu haver viscut... Estic segur que ens podria explicar moltes històries tendres -va acabar dient amb una dosi extraordinària de cinisme que llavors no vaig saber copsar. -Deixa-me'l tocar, pare. -No. Fins que no acabis vuitè curs d'instrument. Llavors serà teu. Em sents? Teu.
Juro que l'storioni, en sentir aquelles paraules, va fer un batec més fort que els altres. Jo era incapaç de saber si d'alegria o de pena." (fragment pàg. 108-110)
dimarts, 4 d’octubre del 2011
ODA A UNES AVARQUES
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.
Ponç Pons
(pàg. 184-185)Dillatari
dilluns, 3 d’octubre del 2011
diumenge, 2 d’octubre del 2011
ANY RERE ANY...
"Gustau tenia carne
t del partit i no se n'amagava. No se n'havia amagat mai, ni quan li van donar aquell primer càrrec insignificant en uns serveis territorials que li va ensenyar la màgia del poder i el va obligar a canviar d'hàbit. Aleshores va ser quan va sentir per primer cop el pessigolleig morbós que produïa el fet de donar una ordre i que els altres l'obeïssin sense qüestionar-la, una barreja de satisfacció personal i de crueltat en potència que algunes persones eren capaces de convertir en acte. Aleshores, i d'un dia a l'altre, va ser quan va substituir els pantalons de pana, les trenques i els jerseis de llana per les corbates, les camises i les americanes. Al començament es va posar una camisa negra i una corbata vermella per marcar ideologia, però aviat la vestimenta es va anar assemblant més al lloc que volia ocupar en l'organigrama, fins que les camises blanques i les corbates grises van desbancar totes les altres a l'armari.Després de passar per diversos càrrecs, tres cursos enrere Gustau va ser ascendit a director general. Quan les eleccions van donar la victòria al seu partit, que feia anys que no governava, Gustau va deixar-se veure amb més insistència a les reunions de la sectorial d'educació i amb la inversió de molts de sopars va aconseguir el nomanament que anhelava. Era la recompensa a la fidelitat que sempre havia demostrat. Ell no havia canviat mai de jaqueta." (fragment pàg. 74-75)
Antònia Carré-Ponsdissabte, 1 d’octubre del 2011
COMENÇAMENT...
Cuando nada sucede,
y el verano se ha ido,
y las hojas comienzan a caer de los árboles,
y el frío oxida el borde de los ríos
y hace más lento el curso de las aguas;
cuando el cielo parece un mar violento,
y los pájaros cambian de paisaje,
y las palabras se oyen cada vez más lejanas,
como susurros que dispersa el viento;
entonces,
ya se sabe,
es lo que pasa:
esas hojas, los pájaros, las nubes,
las palabras dispersas y los ríos,
nos llenan de inquietud súbitamente y
de desesperanza.
No busquéis el motivo en vuestros corazones.
Tan sólo es lo que dije:
lo que pasa.
Ángel González
(pàg. 296 de Palabra sobre palabra)
y el verano se ha ido,
y las hojas comienzan a caer de los árboles,
y el frío oxida el borde de los ríos
y hace más lento el curso de las aguas;
cuando el cielo parece un mar violento,
y los pájaros cambian de paisaje,
y las palabras se oyen cada vez más lejanas,
como susurros que dispersa el viento;
entonces,
ya se sabe,
es lo que pasa:
esas hojas, los pájaros, las nubes,
las palabras dispersas y los ríos,
nos llenan de inquietud súbitamente y
de desesperanza.
No busquéis el motivo en vuestros corazones.
Tan sólo es lo que dije:
lo que pasa.
Ángel González
(pàg. 296 de Palabra sobre palabra)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)