diumenge, 20 de febrer de 2011


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"De forma periòdica, la pregunta: per què escrivim. Aquesta vegada la fa el semanari El Temps. Responc: "Escric tal vegada perquè no varen ensenyar-me a tocar el piano i, també, perquè em meravella que algú entri a una llibreria, agafi un llibre meu i s'estengui llegint-lo a ca seva, somrient adesiara". Sembla, certament una resposta amb posa, feta per contrarestrar el transcendentalisme o la vocació redemptora d'altres respostes. No obstant això, té molta part de veritat. Crec que si hagués après a tocar el piano la meva vida hauria canviat per complet [...] No vaig tenir voluntat més enllà de les primeres lliçons de solfeig. Però tota mena de piano -jazz, clàssic, swing, el pianista de bar que toca "Guantanamera"- m'arriba al cor com poques altres coses i crec que esperona la intel·ligència, de la mateixa manera que depura la visió de la vida. Quan estudiava a Barcelona, algunes de les nits apoteòsiques foren al Jamboree de la plaça Reial, amb Tete Montoliu al piano. El piano dignifica l'esperit baldat i dóna ritme a cada apropament a la transcendència. Des de petit, veure un pianista de bar o de restaurant ha estat sempre una fascinació, com saber que un heroi anava camuflat d'home normal, sovint vulgar. A Palma, algunes nits al bar Brusel·les -tot i que el públic era massa endogàmic, massa conegut, impúdicament lletraferit- eren una petita glòria de jazz. Mozart, el jove Daniel Baremboim, són cada vegada la perfecció que s'endinsa fins al centre de l'ànima, l'explora i la fa més sencera, Aleshores, amb quatre copes, puc dir i tornar a dir que donaria el que fos per saber tocar el piano." (fragment p. 74)