dimarts, 31 d’agost del 2010

MÉS CONTES...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí i aquí)

"L'home arriba al servei d'urgències. Després d'una espera llarga, una metgessa perjudicada per l'estrés, li pregunta quin símptomes té. Ell descriu el vertigen, la taquicàrdia, els atacs d'angoixa, la sensació de dolçor permanent a la boca i, si això és possible, a l'ànima [...] Durant l'operació l'home acumula percepcions que no recordarà onze hores més tard, quan recuperi la consciència [...] Quan es desperta nota la queixalada dels punts de la cicatriu. Empassar la saliva li fa mal -però, almenys no és dolça-, i concentrar-se en el que li diu el cirurgià, encara més. A través del que sent al seu voltant, dedueix quines han de ser les prioritats: descansar i dormir [...] Li treuen els punts i la sonda, l'ajuden a aixecar-se, li canvien l'alimentació i el sotmeten a una fisioteràpia de recuperació. L'home respon als tractaments i, quan s'avorreix, reviu mentalment la visita informativa del cirugià [...] Això és el que ha estat a punt de matar-lo, recorda que li va explicar amb la satisfacció del caçador que torna a casa amb un senglar. L'home va contemplar els llimacs -l'un verdós, l'altre groguenc- amb una expressió d'incredulitat i, abans que pogués preguntar res, el cirurgià li va respondre: "Són la nostàlgia i l'esperança". En segons quin organismes poden desenvolupar-se fins anular les altres funcions vitals i provocar una mort extremament dolorosa" [...] Dues semanes més tard... S'acomiada de les infermeres, s'enduu l'informe, agraeix les atencions rebudes [...] Com que li han estirpat la nostàlgia, no li pesa la inèrcia cap a uns records alterats pel poder transformador de la memòria. Com que no té esperança, no inverteix energies a projectar-se cap a un futur improbable. Alliberat de la dolçor física i anímica que tant el torturava -havia arribat a combatre-la amb cullerades de mostassa-, paladeja la saliva, feliçment insípida." (fragment de ATARÀXIA pàg. 85-90)

dilluns, 30 d’agost del 2010

ENYORAMENT...


Raons que rimen



ENYORAMENT

Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
-Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?


Màrius Torres

diumenge, 29 d’agost del 2010



En el fondo, el verdadero detector de libros que merecen la pena no es la lectura sino la relectura. Y releer es leer sabiendo el final. Uno sólo da por leídos los libros mediocres. Nadie deja de ir a ver Las meninas porque ya las ha visto (més)




dissabte, 28 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre)

"El cel d'aquell matí a Barcelona, indecís entre el sol i els núvols, li semblà trist. Tot li dolia i només en aquell pis del carrer del Call semblava trobar consol. Una joguina de plàstic va caure al carrer des de el balcó veí. Seguí la caiguda de la joguina i topà amb els ulls del seu germà, que la mirava. El Lluís s'acotà a collir la joguina igual con havia fet un dia feia molts anys.
- Aquesta vegada no és teva -va dir somrient com havia somrigut aquell altre dia.
La certesa del temps malbaratat no la deixà parlar. Va sentir que el seu germà li deia si volia acostar-se a l'excavació del carrer de la Tarongeta. "La fortuna afavoria els agosarats", recordà. Ella, quan havia fet falta, havia estat covarda". (pàg. 67-68)


M. Vilarich (pseudònim)

Té una llicenciatura en història per la Universitat de Barcelona i un doctorat en Literatura per la New York University. Treballa als Estats Units. Ha publicat un llibre i assajos sobre la novel·la i el món editorial en el segle XIX. Actualment està preparant un llibre sobre literatura i la mort des de Poe fins a Dickens i Dostoievsky, passant per Bram Stoker i Narcís Oller.


dimecres, 25 d’agost del 2010

dimarts, 24 d’agost del 2010

PUMUKY, TOT UN MISTERI...


(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"No sé si sabe usted muy bien en qué consiste mi trabajo, pero quizá hace falta que se lo explique. Para que entienda por qué a Pumuky le podía estar a buenas conmigo. Nuestra agencia gestiona casi todos los festivales y giras importantes de España: somos nosotros los que decidimos el cartel de los grupos. Si yo decido que este grupo me interesa, le puedo patrocinar toda la gira de verano. Y desde que existen las descargas en internet, un grupo vive sobre todo de los conciertos en directo, no de las ventas de su disco. Y Pumuky era muy ambicioso. Por supuesto, incluí a su grupo en el cartel de varios festivales. No porque me acostara con Pumuky, quede claro, sino porque el grupo era bueno. Pero siempre, por dentro, como que me reconcomía la duda de si Pumuky se acostaba conmigo sólo por eso. Quiero decir que estamos hartos de ver a señor con poder al lado de jovencita con dinero, pero no solemos ver el caso contrario. Por eso nunca me tomé en serio nuestro asunto. Pese a todo, no pude evitar enamorarme, en cierto modo, de él. Porque se hacía querer. Quizá necesitaba tanto amor que sabía como conseguirlo.
No sé si a usted le habrán contado algo de Pumuky, de su vida. Era huérfano, vivía solo. Estaba solo, muy solo. En cierto sentido era uno de los chicos más maduros que yo había visto nunca, muy autónomo... y sin embargo también era tremendamente infantil e inmaduro. Y por supuesto, y como supongo que usted ya sabe, se drogaba, pero no tanto como la gente cree. A mí me halagaba que un chico tan joven y tan guapo quisiese acostarse conmigo, pero nunca creí que lo nuestro fuese para largo. No soy tan idiota".
(pág. 110-112)

Lucía Etxebarría

dilluns, 23 d’agost del 2010

Los libros me enseñaron a pensar,
y el pensamiento me hizo libre

dissabte, 21 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)


MENSAJE EN UNA BOTELLA ROTA
A Roger Wolfe

Aquí estoy, aburrido como un hongo,
en la isla de siempre (la que tiene

una palmera en medio),
rodeado de tiburones,
como un náufrago de esos
que salen en los chistes.
Haz algo, amigo mío:
escríbeme una carta larga y maravillosa,
llámame por teléfono,
envíame una cinta con tu voz.
(pág. 393)

http://www.casadellibro.com/img/autores/decuenca.jpg
Luis Alberto de Cuenca

divendres, 20 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"Han cambiado tantas cosas (hasta resultar casi irreconocibles) en los casi sesenta años que estoy recordando..., pero el Long Mynd se ha librado. Ese tipo de sitios son importantes para mí (para todos, en realidad) porque existen al margen de la esfera temporal habitual. Te puedes plantar en la cresta del Long Mynd y no saber si estás en los años cuarenta, en el dos mil, o en el siglo diez u once... Es algo inmaterial, totalmente irrelevante. El tojo y el brezo morado no cambian, y lo mismo les pasa a los senderos de las ovejas que los atraviesan y los entrelazan, las retorcidas floraciones rocosas que te sorprenden en cada curva, los cálidos marrones de los helechos, los grises distantes de las plantaciones de coníferas, escondidas allá lejos en valles secretos. No tiene precio la sensación de libertad y de atemporalidad que te proporciona ese sitio, mientras estás en lo alto de la cresta bajo un cielo impecablemente azul de abril, y te quedas mirando la mansa belleza del paisaje inglés al este, y al oeste un apunte de algo más raro: el arranque de las montañas galesas, que ya se insinúan en uno de los rasgos más salvajes y fantasmagóricos del propio Long Mynd." (pág. 90-91)



dilluns, 16 d’agost del 2010

EN UN CAPVESPRE D'ESTIU...


(Ciutadella 15.08.2010)

OCASO

Era un suspiro lánguido y sonoro
la voz del mar aquella tarde... El día,
no queriendo morir, con garras de oro
de los acantilados se prendía.

Pero su seno el mar alzó potente,

y el sol, al fin, como en soberbio lecho,
hundió en las olas la dorada frente,
en una brasa cárdena deshecho.

Para mi pobre cuerpo dolorido,

para mi triste alma lacerada,
para mi yerto corazón herido,

para mi amarga vida fatigada...

¡el mar amado, el mar apetecido,
el mar, el mar y no pensar en nada!...

Manuel Machado