"Hi ha, en la història de l'art -en la història de la poesia, de la música, de la pintura-, relacions obscures i profundes que passen sovint inadvertides als ulls dels seus contemporanis: veritables diàlegs entre genis de diverses èpoques o de diversos països o de diverses arts; veritables contactes "secrets" que constitueixen, en part, la revenja del geni sobre la seva època o el seu ambient. Quan el gran poeta Rainer Maria Rilke escrivia, durant la Primera Guerra Mundial, la cinquena de les seves Elegies de Duino inspirant-se en el quadre Els Saltimbanquis de Picasso, que tenia davant del seu llit, entaulava un d'aquests diàlegs que passen per damunt de les contingències del moment: creava un d'aquests lligams invisibles i permanents que relacionen certs esperits excepcionals. Car si bé, per una banda, el poema és escrit deu o dotze anys després que el quadre fos pintat, la comunió que amb ell establia Rilke s'endinsava en el geni de Picasso com si s'intuís una part del futur. L'obra de Picasso de l'any 1905, anomenada època rosa, és tota ella una elegia. El misteri de la vida humana, que l'havia obsedit des de menut i que l'època blava traduïa en un llenguatge tràgic, se centra ara en aquests personatges de circ, que semblen viure una doble vida: la pròpia i la dels personatges que encarnen." (fragment pàg. 55-56)divendres, 30 de setembre del 2011
"Hi ha, en la història de l'art -en la història de la poesia, de la música, de la pintura-, relacions obscures i profundes que passen sovint inadvertides als ulls dels seus contemporanis: veritables diàlegs entre genis de diverses èpoques o de diversos països o de diverses arts; veritables contactes "secrets" que constitueixen, en part, la revenja del geni sobre la seva època o el seu ambient. Quan el gran poeta Rainer Maria Rilke escrivia, durant la Primera Guerra Mundial, la cinquena de les seves Elegies de Duino inspirant-se en el quadre Els Saltimbanquis de Picasso, que tenia davant del seu llit, entaulava un d'aquests diàlegs que passen per damunt de les contingències del moment: creava un d'aquests lligams invisibles i permanents que relacionen certs esperits excepcionals. Car si bé, per una banda, el poema és escrit deu o dotze anys després que el quadre fos pintat, la comunió que amb ell establia Rilke s'endinsava en el geni de Picasso com si s'intuís una part del futur. L'obra de Picasso de l'any 1905, anomenada època rosa, és tota ella una elegia. El misteri de la vida humana, que l'havia obsedit des de menut i que l'època blava traduïa en un llenguatge tràgic, se centra ara en aquests personatges de circ, que semblen viure una doble vida: la pròpia i la dels personatges que encarnen." (fragment pàg. 55-56)
dijous, 29 de setembre del 2011
dimecres, 28 de setembre del 2011
MAL DE MOLTS...
Lo único que lamento es que nunca tendré tiempo para leer todos los libros que quiero leer
dimarts, 27 de setembre del 2011
dilluns, 26 de setembre del 2011
diumenge, 25 de setembre del 2011
CAÇADORS...
¿Qué es en el fondo actuar, sino mentir? ¿Y qué es actuar bien, sino mentir convenciendo?
Laurence Olivier
TALENT...
"Me llamo Lázaro, tengo 23 años (casi 24), he empezado dos carreras y creo que terminaré una [...] Yo, que no pertenezco en modo alguno a ese infeliz colectivo antes etiquetado bajo el crudo epíteto "superdotados", y ahora bajo el profiláctico circunloquio "con altas capacidades", he podido superar las asignaturas sin necesidad de hincar los codos [...] Nací en una casa con cinco mil libros y me leí una buena parte. Aún hoy, me leo entre tres y cuatro libros por semana, unos veinte al mes y más de doscientos al año. Diez veces más que el que me sigue en volumen de lecturas entre mis compañeros universitarios. Sí, lo sé. Soy un tarado, una aberración de la naturaleza, un anormal. Lo tengo admitido desde hace muchos años. Pero qué le voy a hacer. Me gusta leer. Pero soy aún más estrafalario. Además de leer, escribo. Lo hago desde pequeñito, no me acuerdo con exactitud, pero más o menos desde los siete u ocho años. La escritura forma parte de mis intereses desde edad bien temprana. A ella me he entregado siempre de forma autodidacta, y con resultados constantemente insatisfactorios: nunca consigo creerme nada de lo que escribo. No tengo ningún inconveniente en creerme a Tolstói o a Galdós, aunque sé que lo que cuentan. incluso cuando se inspiran en hechos reales, está inventado por ellos. Tampoco me cuesta creerme a Philip K. Dick o a Bioy Casares, aunque sepa que lo que cuentan es imposible. Pero lo que escribo yo me parece siempre una pamplina. No lo puedo evitar. Puedo, aun sin alcanzar credibilidad alguna ante mí mismo, resultar medianamente ingenioso y más o menos convincente, a ojos de otros, pero nunca he logrado pasar de los doce folios. Es mi límite infranqueable, la cota de mi impotencia, el arrecife contra el que se hace astillas, una y otra vez la nave de mi inventiva. Es lo máximo que puedo estirar mis historias que no me creo, la longitud máxima de los cuentos nacidos de mi inconsciente imaginación. Quizá por eso, hará un año decidí apuntarme a unos talleres de narrativa..." (fragment pàg. 16-19)
divendres, 23 de setembre del 2011
ATUR DE TARDOR
Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i al capvespre farem com qui ja no es recorda
dels mesos càlids.
i al capvespre farem com qui ja no es recorda
dels mesos càlids.
Collirem flors marcides i una mica
de vent a cada marge.
de vent a cada marge.
Del poble enllà hi haurà una quietud
densa de pluges i prodigis
i haurem envellit molt
sense ni saber com.
Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
pels vells camins del record i del somni,
íntims i acollidors com una cambra.
Serà un temps de silenci i desencís.
No hi haurà ocells i les vores del riu
tindran un aire de malenconia.
Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i, essent de nit, una vaga tendresa
ens purificarà de tot recel
i fins de la més lleu desesperança.
Miquel Martí i Pol
(pàg. 99 de Poesia completa)
dijous, 22 de setembre del 2011
dimecres, 21 de setembre del 2011
SOLITUD...
"Quan la Johanna va baixar del tren, no l'havia vingut a rebre ningú. No s'hi va encaparrar; pensava que potser la carta encara no havia arribat. (De fet, sí que havia arribat, però era a Coreus sense que l'hagués recollit ningú...) El més preocupant per a ella era que no semblava haver-hi cap poble. L'estació era un cobert tancat amb bancs al llarg de les parets i una persiana de fusta abaixada davant de la taquilla. També hi havia un dipòsit de mercaderies -va suposar que era un dipòsit de mecaderies-, però la porta corredissa no es va moure. Va mirar per una esquerda entre les planxes fins que els seus ulls es van acostumar a la foscor de dins i va veure que era buit, amb el terra ple de pols. No hi havia ni caixes ni mobles. Va cridar: "¿Que hi ha algú? ¿Que hi ha algú?" diverses vegades, però no va tenir reposta. Es va quedar a l'andana i va mirar de orientar-se.
A menys d'un quilòmetre hi havia un petit turó, visible de seguida gràcies als arbres que en coronaven el cim. I el camí d'arena que, en veure'l des del tren, havia pensat que era un camí de carro que anava al camp... allò devia ser la carretera. Ara veia formes baixes d'edificis aquí i allà entre els arbres... i una torre d'aigua, que des de lluny semblava de joguina, un soldat de llauna amb les cames molt llargues.
Va agafar la maleta -no era excessivament difícil; al cap i a la fi, l'havia carregat d'Exhibition Road a l'altra estació de tren- i es va posar a caminar.
Bufava el vent, però el dia era càlid -un temps més càlid que el que havia deixat a Ontario- i el vent també semblava calent [...] Mirava amb il·lusió l'ombra que projectava la ciutat al seu davant, però quan hi va arribar va descobrir que els arbres eren o bé avets, massa estrets i alts per fer gaire ombra, o bé àlbers desiguals amb poques fulles que es balancejaven amb el vent i deixaven passar el sol." (fragment pàg. 46-47)
dimarts, 20 de setembre del 2011
UN DIA MÉS...
(Ciutadella, 20.09.2011)Proverbio oriental
diumenge, 18 de setembre del 2011
SOMNIS...
La sabiduría suprema es tener sueños
bastante grandes para no perderlos
de vista mientras se persiguen
dijous, 15 de setembre del 2011
dimecres, 14 de setembre del 2011
LECTOR IN FABULA
Hi ha un home entre la nit que avança i porta
la llum d'un canelobre per les altes
quietuds del monestir que té malaltes
les pedres d'humitat. Obre una porta,
grinyolen els galfons amb rovellada.
polsenca solitud mentre la fosca
s'ablama i contorneja, trista i tosca,
la freda biblioteca abandonada.
Brillants els ulls va recorrent prestatges,
mirant embadalit els toms que ininden
la seva ment d'un fèrtil goig i funden
un clar-obscur domini de miratges.
Recobra vell el fil de la memòria,
s'entrega llibre obert a la lectura
que el mena, tot gaudint, per l'aventura
plaent i ben escrita de la història.
Ponç Pons
(pàg 37 de Desert encès)
dilluns, 12 de setembre del 2011
diumenge, 11 de setembre del 2011
CONTES...
"El problema de los precios agrícolas se encuentra
agravado este año en Estados Unidos por la infortu-
nada circunstancia de una gran cosecha de..."
(De un informe económico oficial)
Sí, un año de insensata fecundidad. Las nubes flotaban tranquilas como siempre, pero la llanura no era un simple trigal mecido por la brisa, sino un campo de fuerzas a punto de estallar. Las espigas, enormes y grávidas, doblegaban los tallos hacia el surco, ansiosas de enterrarse para germinar otra vez. Los tallos se resistían, aspirando a lo alto, y dejaban oír roces y crujidos. El sol encendía todo aquel mar amarillo hasta el infinito, y el viento lo llenaba de estremecimientos y remolinos. A Clem, que miraba desde su porche, le sugería los relámpagos nerviosos en la piel de un caballito impaciente, "La tierra se ha vuelto loca", pensó. Años atrás, su abuelo hubiera dicho que aquello era la bendición de Dios. Tonterías del abuelo, porque Dios no se había limitado a bendecir los campos de Clem sino que, excediéndose como tantas otras veces -las riadas, los huracanes, los hijos de los pobres-, había bendecido también los del viejo sueco, los de Stewart, los del gordo polaco, los de todo el condado. Y, según los periódicos, había llegado a bendecir nada menos que todo Illinois, y hasta la nación entera. Millas y millas de espigas estallantes: miles y miles de vagones de grano. Verdaderamente, Dios no había estudiado nunca economía agraria: por culpa de su bendición se derrumbarán los precios.Daba rabia. Clem escupió el tallito de campánula que mordisqueaba, entró en la casa y volvió a salir, poniéndose la chaqueta. Abrió el garage, sacó el tractor que le cerraba el paso y puso en marcha el coche. Al pasar ante la ventana de la cocina se asomó su mujer. "¡Vuelve pronto!", le gritó. "¡Seguro!", contestó Clen despidiéndose con el brazo [...] Ahora Clen parecía otro hombre, con la preocupación de la cosecha. Estaba nervioso y agitado desde que desapareció el riesgo de las heladas y los trigos comenzaron a encañar y a dorarse, desde que ya no hubo esperanza de que se estropeara el año ni siquiera un poquito. En fin..."
(fragment pág. 177-178 des conte La bendición de Dios -1961-)
dissabte, 10 de setembre del 2011
dimecres, 7 de setembre del 2011
dimarts, 6 de setembre del 2011
FRAGILITAT
De la llàgrima on viu la teva absència
la intimitat del vent del nord se'n du
un record cap al mar i, amb violència,
volca taules del bar sense ningú.
Queda l'angoixa com una presència:
set anys als lloc de sempre, sense tu
t'han anat convertint en una èpica
d'un personatge sol, un dolor pur.
Un dolor pur amb el que, somrient,
un dia acabaré morint de pena.
Molt de temps vaig tractar d'imaginar
que només eres lluny. Torno a provar.
Mentre prenc un cafè, poleixo el somni
com fa el vent amb l'enorme blau del mar.
Joan Margarit
(pàg. 82 de Misteriosament feliç)
dilluns, 5 de setembre del 2011
A UN CLIQ DE DISTÀNCIA...
"Sovint s'ha presentat el treball d'en Jed Martin com el resultat d'una reflexió freda, deseixida, sobre l'estat del món, se l'ha considerat una mena d'hereu dels grans artistes conceptuals del segle passat. Va ser, però, en un estat de frenesí nerviós que va comprar, en tornar a parís, tots els mapes Michelin que va poder trobar: una mica més de cent cinquanta. Es va adonar de seguida que els més interessants pertenyien a les sèries "Michelin Régions", que abraçaven una gran part d'Europa, i sobretot "Michelin Départements", que es limitava al territori francès [...] Durant gairabé sis mesos, amb prou feines va sortir de casa seva, excepte per fer la passejada diària que el duia al supermercat. Els seus contactes amb els altres estudiants de Belles Arts, ja prou escassos quan anava a la facultat, es van anar reduint fins a desaparèixer del tot, i el va sorprendre el fet de rebre, al principi de març, un correu en què li proposaven de participar en una exposició col·lectiva [...] El matí de la inauguració, va ser conscient que no havia pronunciat cap mot des de feia quasi un mes. Malgrat tot, es va dirigir a l'hora fixada cap el carrer Boyssy-d'Anglas. Hi havia un centenar de persones [...] Després de servir-se un got de whisky, va fer diverses voltes per la sala. En acabar el tercer tomb, en Jed es va fixar en una dona jove que observava les seves fotos amb molta atenció. Hauria sigut difícil no fixar-s'hi: no tan sols era de bon tros la doma més guapa de la vetllada, sinó sens dubte la dona més guapa que havia vist mai..." (fragment pàg. 52-53)
diumenge, 4 de setembre del 2011
SEGONA DIADA ESTELLÉS
Far de Formentor (Mallorca) 8.06.2011
Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a Mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.
m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.
divendres, 2 de setembre del 2011
dijous, 1 de setembre del 2011
LA TARDE SOBRE LOS TEJADOS
(Lentísimo)
La tarde sobre los tejados
cae
y cae...
Quién le dio para que viniera
alas de ave?
Y este silencio que lo llena
todo,
desde que país de astros
se vino solo?
Y por qué esta bruma
-plúmula trémula-
beso de lluvia
-sensitiva-
cayó en silencio -y para siempre-
sobre mi vida?
(pàg. 41 de Crepusculario)
Pablo Neruda
(Lentísimo)
La tarde sobre los tejados
cae
y cae...
Quién le dio para que viniera
alas de ave?
Y este silencio que lo llena
todo,
desde que país de astros
se vino solo?
Y por qué esta bruma
-plúmula trémula-
beso de lluvia
-sensitiva-
cayó en silencio -y para siempre-
sobre mi vida?
(pàg. 41 de Crepusculario)
Pablo Neruda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)