dilluns, 16 de maig de 2011


"Ivan Ilitx s'adonava que es moria i la seva desesperació era permanent.
En el fons del cor sabia que es moria, però no solament no se'n feia a la idea, sinó que simplement no ho entenia, no ho podia entendre de cap manera.
Aquell exemple de sil·logisme que havia après de la lògica de Kiesewetter: 'Gai és una persona; les persones són mortals; per tant, Gai és mortal", tota la vida li havia semblat correcte en relació amb Gai, però no pas en relació amb ell. Aquell era el Gai persona, una persona en general, i era del tot just; però ell no era Gai ni una persona en general, sinó que sempre havia estat un ésser completament, completament diferent de tota la resta. Era Vània (Hiporístic d'Ivan) amb la mamà i el papà, amb Mítia i Volódia, amb les joguines, amb el cotxer, amb la mainadera, després amb Kàtenka, amb totes les alegries, les tristeses, els delers d'infantesa, d'adolescència i de joventut. Que potset per a Gai existia aquella flaire de la piloteta ratllada de pell que Vània tant s'estimava? Que potser Gai feia petons d'aquella manera a la mà de la mare, i que potser per a Gai feia aquell fru-fru la seda dels plecs del vestit de la mare? Que potser ell s'havia revoltat pels pastissets a l'Escola Judicial? Que potser Gai havia estat tan enamorat com ell? Que potser Gai podia presidir una sesió com ell?
"Gai era, en efecte, mortal i li esqueia morir-se; però per a mi, per a Vània, per a Ivan Ilitx, amb tots els meus sentiment i pensaments, per a mi la cosa és diferent. No pot ser que m'hagi de morir. Seria massa horrorós'.
Així és tal com ho sentia".
(fragment pàg. 64-65)