divendres, 23 de març del 2012

RUNA


Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida

que veus, una paret de casa humil.

Fixa't com es clivella,

com va esfondrant-se poc a poc amb sord,

feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,

amb mans obre
res de paraula,
nit rera nit,

pacientment plego la runa

i novament edifico.


(pàg. 182)



Joan Vinyoli

1 comentari:

fanal blau ha dit...

Aquest poema, de paraules austeres, precises i profundes, resumeix la vida.
De vegades tot s'esfondra, però l'afany de viure ens du -afortunadament- a construir de bell nou.
Gran Vinyoli!
Que tinguis una bonica tarda edificant!