Sota aquest vent s’aviven
calius d’antigues xeres mal colgades...
Estrany cal·lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
-oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca-
i on el que és nou perd llei d’estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m’alimenta
d’altres paisatges que l’oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l’enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.
No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l’ombra ni l’estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m’ha portat a tu.
Maria-Mercè Marçal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada