dissabte, 9 de març de 2013

SINGULAR

"Havia dit adèu a la vida amb senzillesa, amb fermesa, si bé en un moment de confusió; més que la necessitat imperiosa de l'instant, havia estat com si obeís una ordre llunyana. La meva existència havia d'acabar en aquell punt: calia que la dona que havia estat fins aquella nit morís. Hi ha períodes que no es poden resoldre i que sembla que s'hagin de tancar bruscament amb una pedra sepulcral.
¿Quant de temps feia que la crisi creixia en mi sense que me n'adonés? El dia que un ésser informe havia interromput brutalment la meva adolescència, havia començat dins meu un procés de dissolució. Les influències deletèries penetraven lentament en mi, intensament, sense treva, i em corrompien el cos i l'esperit. Res d'aquesta tragèdia interior no havia arribat fins a la meva consciència fins al moment de la catàstrofe. M'havia sentit trista, cansada, atemorida... I la desfeta havia vingut, inesperada però lògica; no havia topat amb cap revolta tardana, ni tan sols amb cap mena d'estupor. Es tancava un cicle, l'ordre es restablia [...] Vaig considerar el món i a mi mateixa amb uns ulls realment nous, vaig renéixer. Primer vaig reviure la infantesa; vaig ser com una nena durant unes quantes setmanes. Assaboria puerilment la dolcesa d'existir, somreia commoguda pel sol, per le capçades dels arbres que veia des de la meva butaca, per la bellesa del meu fill, per qualsevol objecte que resplendís, que florís, que reclamés els sentits, atents a l'obre de la vida. Era conscient que havia provat de matar-me, sabia que al meu voltant tot canviava, i que jo encara hauria de caminar; veia ombres i llums que s'alternaven amb rapidesa. No experimentava, però, ni temors, ni esperaces, ni repugnàncies, ni dubtes [...] El meus llavis encara servaven el gust amargós del verí, i el meu cervell patia una debilitat extraordinària. I, no obstant això, el xoc físic no havia estat greu; només havia hagut de restar uns quants dies al llit. L'existència exterior continuava segons la rutina habitual; i jo fins i tot em dedicava a alguna feina domèstica, i mai no deixava passar cap de les atencions que el nen necessitava. De vegades em mirava al mirall i hi trobava la meva expressió de convalescent, que donava al meu rostre aprimat una gràcia nova."  
(fragment pàg. 99-100)

 
 I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l'estremiment de les velles paraules.
I malgrat tot, encara l'idea s'alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello