la força de la música els convertíen éssers de carn i os...
(més)
Bebo Valdés
la força de la música els convertí
"Aquelles desenes d'orelles assegudes a la part de baix de l'església ens acompanyaven amb el seu silenci, formaven part de l'orquestra. Els caps immersos en l'atenció musical són els instruments principals de l'execució. Només es toca de veritat en públic, no hi ha música sense un munt d'orelles que la sostinguin. Senyora Mare, com m'ho faré per fer-vos sentir el que hem tocat? Sabeu llegir música vos? No puc fer altra cosa que ajudar-me amb les imatges. Em semblava que estava escampant pólvores damunt els homes asseguts als bancs de l'església. Difoníem les nostres pólvores perfumades, la nostra espècie femenina damunt d'aquella gent. Mossèn Antonio ha escrit un concert on se sent com escumeja la nostra manera de ser de dones, presentada en tres fases, primer l'alegria, després la llangor, després novament l'eufòria. Aquest home treu dels nostres cossos sons femenins, ofereix a les orelles plenes de pèls dels vells mascles la versió sonora de les dones, la nostra traducció en sons [...] Avui, més que no havia intuït durant els assaigs, he sentit que estava fent alguna cosa més, mossèn Antonio ens estava forçant, ens estava fent desbordar més enllà de nosaltres mateixes, quèiem de les baranes, hi havia alguna cosa més enllà de la posa agraciada de sempre, més enllà de la frivolitat que es demana en els nostres concerts, un fervor més inconvenient, desvergonyit, en els moviment ràpids, i un desànim impropi, sense consol, en l'adagio del mig. Aquesta música és feta per una dona, escampem en l'aire el nostre perfum especiat, és això el que vol mòssen Antonio [...] Ha escrit un pastitx de sons que imiten els sorolls de les estacions [...] A les primeres notes se sent com arriben les orenetes. Després l'escalfor il·lumina l'aire, l'aigua s'allibera del gel i corre cap avall, de sobte un temporal fa emmudir els ocells, però dura poc, el pastor roca despés del dinar, el gos borda, es balla abans de la posta, homes i dones fan festa..." (fragment pàg. 99-101)
"La inspiración no la concibo como un estado de gracia ni como un soplo divino sino como una reconciliación con el tema a fuerza de tenacidad y dominio [...] Desde que me levanto hasta que me acuesto, la cabeza me bulle de ideas, de palabras, de imágenes, y no puedo detenerlas. ¿Será una forma de libertad, o de esclavitud? No lo sé, y a esta altura ni siquiera intento averiguarlo. Lo único que me importa es escribir". Gabriel García Márquez
"Jo m'acostumava a tot, o potser, més que acostumar-m'hi, m'hi resignava, i accedia a suportar-ho tot voluntàriament. Però sempre em quedava una sortida que em reconciliava amb mi mateix, i era refugiar-me en el "bell i sublim", evidentment, en somnis. Era un somniador terrible, podia somniar durant tres mesos seguits entaforat al meu racó, i podeu estar segurs que en aquells moment no tenia res a veure amb aquell home que, desconcertat i amb un cor de gallina, s'havia cosit a l'abric un coll de castor alemany. De cop i volta esdevenia un heroi [...] Quins eren els meus somnis i per què em satisfeien, és una cosa difícil d'explicar, però el cert és que em satisfeien. D'altra banda, encara ara em satisfan de tant en tant. Els somnis més dolços i més plens de força sempre m'apareixen després d'una crissi de dissipació; venien amb el penediment i les llàgrimes, amb malediccions i instants d'èxtasi. Existien moments d'una embriaguesa tan perfecta, d'una felicitat tan completa, que no hi havia dintre meu ni el menor vestigi d'ironia, us ho ben juro. Tenia fe, esperança i amor. Aleshores creia cegament que per algun miracle, per alguna circumstància externa, tot s'eixamplaria, s'obriria; de sobte m'apareixeria a l'horitzó alguna activitat digna, bona i, sobretot, "a punt de ser duta a terme" (mai no sabia de quina activitat es tractava, però el més important era que estigués "a punt de ser duta a terme"), i jo tornaria a presentar-me davant del món calvancant un cavall blanc i, per què no, amb una corona de llorer..."
ónde vienes entonces y quién eres para ti y para mí? Acabaremos perdiéndonos si divagamos acerca de nosotros mismos y los demás. ¿No te da miedo?
"Perquè ja sabem que els poetes no escriuen sobre el que coneixen bé sinó sobre el que no coneixen, i això és per uns motius dels quals tampoc no estan informats, però se'n volen assabentar, de totes totes. El no-estar-assabentat, el no-sé-quin-sentit-té, és l'ímpetu primari que els ha fet anar a agafar el pissarrí, la ploma o la lira. (La fúria, la tristor, l'exuberància, els diners, etc., són absolutament secundaris). Si no fos així, no hi hauria poemes, novel·les, drames... sinó solament notificacions. Sembla que l'amor té inherent alguna cosa misteriosa, alguna cosa que ni es pot saber ben bé ni acabar d'explicar [...] És evident que tota persona humana l'entén com un assumpte existencialment importantíssim que l'afecta molt personalment, tant, que fins i tot els astrofísics, quan cerquen la mitja taronja, ben poc els interessa el tema de l'origen de l'univers, i el del temps ja no cal dir [...] Si volem parlar d'amor, pensant-nos que almenys sabem que és una cosa molt especial, de poc ens serveix que algú ens digui que és un principi universal al qual se sotmeten tant les marees com l'aparell digestiu. De la mateixa manera ens podria dir que la mort és un fenomen termodinàmic que afecta tant les amebes com un forat negre en la constel·lació de Pegàs [...] Però mentre enraonem sovint de l'amor de diferents maneres, no ens atrevim a abordar la mort amb la mateixa tranquil·litat. No reflexionem prou sobre el fet que l'amor i la mort estan relacionats, no com a elements oposats, sinó com a companys..."
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.
Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.
Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Miguel Hernández
"La androide se volvió y encaró al recién llegado. Era Yiannis. Como casi siempre le sucedía con él , experimentó una sensación contradictoria. Yiannis era el único amigo que Bruna tenía, y ese peso emocional a veces le resultaba un poco asfixiante.
trailer