dilluns, 28 de febrer de 2011

EL SEU DECÀLEG "PARTICULAR"...



  • El escritor nace, no se hace: es una cuestión de ser o no ser.
  • Escribir es también una forma de protesta. Casi todos los escritores comparten el malestar con el mundo.
  • Mientras haya un poeta, la poesía existirá.
  • Maestros, modelos, estudios nunca estorban y pueden ayudar; pero no crean.
  • Escribir es siempre muy difícil, sobre todo hacerlo de forma aparentemente sencilla.
  • Lo "políticamente correcto" casi nunca es literario.
  • Para un escritor, no hay universidad ni escuela que enseñe lo que enseña la vida.
  • Escribir no es solamente una profesión y una vocación: es una forma de ser y de estar.
  • Un libro no existe en tanto alguien no lo lea. Y nunca nadie lee el mismo libro.
  • El día que yo piense que he escrito algo perfecto, estaré muerta (como escritora).


diumenge, 27 de febrer de 2011

DAVALLEM JUNTS





Girona 1.05.2010



Davallem junts pel pendis de la tarda.
Per més que ets lluny, davallem junts la lenta
progressió del temps que encara ens manca
per fer d'aquesta solitud un àmbit.
Davallem junts, i el vent no ens pot distreure
d'aquest pensar-te que se'm fa presència
i em neguiteja i em consola alhora.
Tardes enllà, si llegim aquests versos,
t'amoixaré els cabells amb la mateixa
tendresa amb què escric per evocar-te.


Miquel Martí i Pol
(p. 191, Antologia poètica Miquel Martí i Pol)




dissabte, 26 de febrer de 2011

183...



del cine mudo

lo bueno era el pianista
beso y acordes

Mario Benedetti


(més si clikeu damunt es llibre aquí)

"El primer que féu el professor Bellpuig en tornar al seu despatx fou buscar la fotografia d'Iliescu que figurava a la llista de classe. L'asignatura que Bellpuig impartia als erasmus era una mena de calaix de sastre xinès. Sota el nom de "Cultura espanyola", tant els podia parlar de Velázquez com de la paella velnciana, d'Almodovar o de Cervantes... L'havia agafada per una qüestió de quadrar l'horari i perquè sentia curiositat per saber si l'opinió dels joves europeus sobre Espanya era diferent de la que tenien els estudiants extrangers de la seva època o si encara es pensaven que era un país de toros, faralaes i castañuelas, en exclusiva... Per això sovint interrumpia el seu discurs per demanar als estudiants els seus punts de vista. Provà de fer memòria i li va semblar recordar que Iliescu havia intervengut dues o tres vegades i que li havia parescut un noi intel·ligent, més culte que la resta [...] Obrí el calaix. Mentre buscava els papers de l'Iliescu evocà les cares de perplexitat dels que seguien la seva explicació sobre pintura barroca, tema del primer exercici que els posà, en comparar mitjançant un Power Point els bodegons de Zurbarán i els d'un pintor alemany que l'entusiasmava, Georg Flegel, sobre el qual preparava una conferència amb el títol "Natura quasi morta" per a un cicle de Caixa Forum [...] Ara, mentre repassava els exercicis comprovà que quasi tots els alumnes feien esment que als bodegons de Zurbarán no hi havia elements fastigosos. Però només un, en efecte, Iliescu, es referí a com podia interpretar-se la diferència. Tenia una lletra petita, punxeguda i recargolada. A Bellpuig li agradà la seva conclusió: "En certa manera, Flegel vol dir el mateix que la sentència clàssica: latet anguis in herba, entre l'herba s'amaga la serp... El contrapunt entre vida i mort no hi és, a Zurbarán, tot i que Eros i Tànatos solen caminar plegats. Zurbarán no en fa esment a les seves natures mortes o almenys a les que jo he pogut veure. He llegit que la pintura de Flegel pot ser considerada un antecedent de les vanitas, els quadres en els quals, per tal que recordem la nostra caducitat, apareix una calavera". Malgrat que tot el que Iliescu havia escrit podia estar copiat de qualsevol llibre, el fet d'haver-ho anat a buscar era indicatiu del seu interés i, a banda, estava ben expressat i denotava maduresa." (fragment p. 29-32)


divendres, 25 de febrer de 2011

CUC



Tots necessitem
alguna cosa més
per satisfer el cuc de dintre.
A tots ens falta una paraula
per dir als altres.

Kirmen Uribe
(p.121)

dijous, 24 de febrer de 2011

EL CAS ESTÀ SERVIT...



"Ara mateix estic treballant en un cas que fa mala pinta. Crec que la clau és contestar una pregunta que no té fàcil resposta: per què una dona, separada del seu home de fa quatre anys, pagaria la prima de l'assegurança (una assegurança mútua de vida, que podria haverlo-beneficiat a ell si fos ella la morta)? Doncs ho havia fet, i ara el seu home era mort i ella pretenia cobrar. Havia pagat tot aquest temps, de separats també, ella sola. A dreta llei, no hi ha objeccions, però fa pudor: la gent no les fa aquestes coses. Si no fem nosa a algú, ens pot somriure, ens pot deixar el seu cotxe i fins i tot pot cuidar-nos el peix durant un viatge inesperat; però si fem nosa, i ens foten al carrer d'una puntada de peu al cul, no ens paguen l'assegurança [...] El cas fa mala olor, i a la nostra companyia les males olors ens agraden tant com a la terra li agrada la pudor de merde de fems [...] Ell vivia en un cotxe, un Passat familiar sèrie TDI, amb vidres fumats. Fa quatre anys que es van separar, però no van fer papers. No tenen fills. Ella no ha tingut ni un amant passavolant, és casta del tot, i ell havia esdevingut un captaire, un sense sostre, sense domicili. Treballava quan volia i (pausa) en allò que trobava. Menjava en menjadors públics, de caritat, i dormia al cotxe. Per què ella va continuar pagant la pòlissa, que ja saps que no és barata? M'imagino que planificava matar-lo i cobrar la pasta, però no per un amant, com a la pel·lícula del carter aquell que no sé per què trucava dues vegades, quin títol més poca-solta (pausa). Ell va morir amb el cap badat per un objecte contundent. Ho tens a l'informe...". (fragment p.18-19)

Nil Barral (pseudònim)

dimecres, 23 de febrer de 2011


(Roma 27.04.2007)


Debo deciros que no he encontrado a nadie que hable de la poesía mejor que los propios poetas

Platón


dimarts, 22 de febrer de 2011

CANTARES...



Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse


Antonio Machado



(Cotlliure 31.07.2010)

dilluns, 21 de febrer de 2011



Cales Coves 27.07.2008


Todas las cosas tienen su misterio
y la poesía es el misterio que
tienen todas las cosas


Federico García Lorca


diumenge, 20 de febrer de 2011


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"De forma periòdica, la pregunta: per què escrivim. Aquesta vegada la fa el semanari El Temps. Responc: "Escric tal vegada perquè no varen ensenyar-me a tocar el piano i, també, perquè em meravella que algú entri a una llibreria, agafi un llibre meu i s'estengui llegint-lo a ca seva, somrient adesiara". Sembla, certament una resposta amb posa, feta per contrarestrar el transcendentalisme o la vocació redemptora d'altres respostes. No obstant això, té molta part de veritat. Crec que si hagués après a tocar el piano la meva vida hauria canviat per complet [...] No vaig tenir voluntat més enllà de les primeres lliçons de solfeig. Però tota mena de piano -jazz, clàssic, swing, el pianista de bar que toca "Guantanamera"- m'arriba al cor com poques altres coses i crec que esperona la intel·ligència, de la mateixa manera que depura la visió de la vida. Quan estudiava a Barcelona, algunes de les nits apoteòsiques foren al Jamboree de la plaça Reial, amb Tete Montoliu al piano. El piano dignifica l'esperit baldat i dóna ritme a cada apropament a la transcendència. Des de petit, veure un pianista de bar o de restaurant ha estat sempre una fascinació, com saber que un heroi anava camuflat d'home normal, sovint vulgar. A Palma, algunes nits al bar Brusel·les -tot i que el públic era massa endogàmic, massa conegut, impúdicament lletraferit- eren una petita glòria de jazz. Mozart, el jove Daniel Baremboim, són cada vegada la perfecció que s'endinsa fins al centre de l'ànima, l'explora i la fa més sencera, Aleshores, amb quatre copes, puc dir i tornar a dir que donaria el que fos per saber tocar el piano." (fragment p. 74)


divendres, 18 de febrer de 2011

PASTAR LA VIDA...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)


HISTÒRIA D'UNA FLOR

"Pels volts del començament dels anys setanta, quan jo encara no passava de ser un escriptor novell, un editor de Lisboa va tenir la idea insòlita de demanar-me que escrivís un conte infantil. Jo no estava gens segur de complir dignament l'encàrrec, per això, a més de la història d'una flor que estava a punt de morir per falta d'una gota d'aigua, em vaig anar curant en salud fent que el narrador es disculpés pel fet de no saber explicar històries per a nens petits, als quals, d'altra banda, diplomàticament, invitava a reescriure, amb les seves pròpies paraules, la història que jo els explicava. El fill petit d'una amiga meva, a qui vaig tenir la cara dura de regalar-li el llibre, va confirmar sense pietat la meva sospita: "Realment", va dir a la mare, "no sap escriure històries per a nens". Vaig aguantar el cop i vaig intentar no pensar més en aquella fustrada temptativa d'arribar a reunir-me algún dia amb els germans Grimm al paradís dels contes infantils. Va passar el temps, vaig escriure altres llibres que van tenir més bona sort, fins que un bon dia vaig rebre una trucada telefònica del meu editor per dir-me que estava pensant en la possibilitat de reeditar el meu conte per a nens [...] Va ser així que va néixer la segona vida de La flor més gran del món [...] Al final el fill de la meva amiga no tenia raó, el conte d'una senzillesa diàfana, havia trobat els seus lectors. Però les coses no van quedar així. Fa uns quants anys, em van venir a veure amb la idea de fer de
La flor una animació amb plastilina [...] El projecte em va semblar interessant, els vaig donar l'autorització que em demanaven i, passat el temps necesari, no cal dir que després de molts sacrificis i moltes dificultats, la pel·lícula es va estrenar" (fragment p. 78-79)



dimecres, 16 de febrer de 2011




Parlar de tu

Si ara parlo de tu i del teu silenci és perquè et veig orfe enmig
de la presència afutada del temps, orfe de mots que puguin
apagar el murmuri del foc i de les ombres, mentre corres entre

el rostoll, saltes les basses i t'enfiles al cirerer de l'hort.

Parlo de tu, del silenci que creix en tu com una heura

salvatge i t'imagino contemplant les fotges a la timba del riu,

volant sobre els pollancres, percaçant els instants en cada gota
d'aigua.

Parlo de tu i del teu silenci perquè sé que el silenci teu
és meu: voldría conjurar-lo amb aquests mots i que al teu cos
naixés la música del vent, que hi retornés la veu que és sempre

el crit de la memòria.

(p. 52)

dimarts, 15 de febrer de 2011

dilluns, 14 de febrer de 2011

PARAULA...


Liberina es baja de estatura. Tiene los ojos de un color entre el azul y el gris, más de este último a medida que la luz del día va decayendo. Liberina habla como el dulce trino de un pájaro, porque adora las palabras, muy especialmente aquellas de su propia lengua que repite en voz baja, para que solo las escuche su corazón, antes de traducirlas a otro idioma. Siempre queda un poco descontenta con la equivalencia que escoge y cambia una y otra vez hasta dar con la palabra justa. Si yo tuviera que traducir el nombre de Liberina a mi idioma sería "palabra".
(pág. 106 de El libro de los viajes imaginarios)

dissabte, 12 de febrer de 2011

DOS PERSONATGES I UN DESTÍ COMÚ...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)
Tengo

"Ni él mismo sabía si en realidad deseaba ser escritor profesional. Tampoco sabía si tenía talento para escribir novelas. Lo único que sabía era que necesitaba escribir todos los días. Escribir era para él como respirar [...] Tengo era corpulento y tenía la mirada de un campesino madrugador. Llevaba el pelo corto, siempre estaba bronceado, sus orejas eran redondas y arrugadas como coliflores y no tenía aspecto ni de joven con aspiraciones literarias, ni de profesor de matemáticas [...] Cuando Tengo terminaba una novela, se la llevaba a Komatsu. Éste la leía y daba su opinión. Luego Tengo la corregía en función de los consejos del editor. Era como un entrenador que, poco a poco, va subiendo el nivel de la barra. "Puede que en tu caso lleve tiempo", le dijo Komatsu, "pero no hay prisa. Debes asentarte y seguir escribiendo, sin cesar. A ser posible, es mejor que no tires lo que has escrito, porque siempre podría serte útil más adelante." Komatsu le pasó a Tengo un pequeño trabajo de redacción. tenía que escribir textos anónimos para una revista femenina que publicaba su editorial. Despachaba todo lo que le encargaban, desde reescribir cartas al editor, hasta redactar breves reseñas de películas o de nuevas publicaciones [...] este tipo de trabajo era de agradecer, porque le proporcionaba unos ingresos adicionales y le servía como práctica de la escritura." (fragment p. 37)

Aomame

"Una vez que acabó el trabajo, y después de caminar durante un rato, Aomame cogió un taxi y se dirigió al hotel en Akasaka. Antes de de volver a su casa y dormir, necesitaba calmar los nervios con una copa. Y es que hacía tan sólo un rato había enviado al otro barrio a un hombre. Aunque fuera un hijo de puta que se merecía que lo mataran, una persona era una persona [...] Pasaba un poco de las siete cuendo entró en el bar. Un joven dúo de piano y guitarra interpretaba Sweet Lorraine. Era una copia de una vieja grabación de Nat King Cole, pero no estaba mal. Se sentó en la barra y pidió un gin tonic y un plato de pistachos. El bar aún no se había llenado. Se puso a contemplar el paisaje nocturno, una joven pareja que bebía cócteles, un grupo de cuatro personas que vestían traje que parecían hablar de negocios y un matrimonio extranjero de mediana edad con un vaso de Martini en la mano. Aomame bebía el gin tónic con calma. No quería emborracharse demasiado rápido. La noche era joven.
Sacó un libro de la bandolera y se puso a leerlo. Trataba del ferrocarril de Manchuria en la década de 1930 [...] Con el paso del tiempo, el número de personas fue aumentando de forma progresiva. Pero no veía al tipo de cliente que estaba buscando. Aomame pidió un segundo gin tonic y siguió leyendo.
" (fragment p. 78-79)



161...


Cas Comte (Ciutadella 12.02.2011)

desde el espejo
mis ojos no me miran
miran al tiempo

Mario Benedetti

dijous, 10 de febrer de 2011

95...


sólo el murciélago

se entiende con el mundo
pero al revés


Mario Benedetti

dimecres, 9 de febrer de 2011

Algunos libros son inmerecidamente olvidados; ninguno es inmerecidamente recordado

dimarts, 8 de febrer de 2011



"Yo tenía tan sólo veinte años [...] Señor, no sé cómo, pero había nacido en mí el poeta y el asesino, lejos quedaba ya el chicuelo amable y vividor [...] Me corté el pelo como un cura y empecé a cuidar mi indumentaria. Me volví atildado, adelgacé, me corroían extrañas preocupaciones, me atormentaban los significados de las palabras. Quería escribir como si escribir sirviese para algo. Empecé a concebir la vida como una partida de ajedrez en la que las piezas avanzasen irremediablemente hacia la nada. De niño me había gustado jugar al ajedrez en la sala multiusos del municipio. pero la concepción espacial... Imaginaba que escribir era levantar un cerco en la página en blanco y hacer avanzar las columnas de soldados negros. Siempre tuve claro que la intención última tendría que quedar eternamente oculta. El escritor es eso, alguien que recibe órdenes de un superior, su fidelidad está perpetuamente a prueba. A veces, malinterpretamos las directivas que se nos musitan y caemos directamente en pozos de negrura tales que nuestra vida queda para siempre lacerada.
Señor juez, el mundo es un cerro pelado, un camposanto donde las ánimas juegan a los bolos. Quizás si me escucha, entienda mejor por qué se nos llama hombres a las bestias, por qué hasta los lobos necesitan amar y tienden el hocico ávido a la mano que se ofrece.
Trabajaba y escribía y la escritura deformó mi rostro, lo alargó. Mi manera de hablar se convirtió en una vana humareda alambicada. Cuando murió mi padre, volví al pueblo para asistir a sus exequias y apenas acerté a comunicarme con mi madre, nuestros lenguajes eran ahora compartimentos estancos, lenguas muertas."
(fragment p. 50-52)


dilluns, 7 de febrer de 2011

LÍNIA DIRECTA...


Cuando escribo tengo las ventanas abiertas para que entren los ruidos, los gritos, los olores. Y todo eso va a parar a mis libros. El verdadero realismo mágico está en todas las calles y en todas las gentes.
Gabriel García Márquez


diumenge, 6 de febrer de 2011

PUNT I SEGUIT...


Cuando vio este nuevo libro sobre su mesa de noche, apilado sobre el que había terminado la noche anterior, estiró la mano automáticamente, como si leer fuera la primera y única tarea evidente del día, la única forma viable de negociar el tránsito del sueño al deber.
Virginia Woolf

dissabte, 5 de febrer de 2011

MEDITERRANI...



"Como corresponde a un solitario forastero que llega a un lugar desconocido Ulises Adsuara desarrolló muy pronto una querencia por determinados puntos en esta pequeña ciudad de la costa y a ellos había acomodado una rutina diaria. Vivía en un estudio alquilado del barrio de pescadores que usaba sólo para estudiar y dormir. Después de las clases en el Instituto le gustaba sentarse frente al puerto a leer, a mirar simplemente el trajín de los transbordadores. También solía caminar a la deriva por los muelles contemplando popas de distintas embarcaciones atracadas y cada una de ellas le hacía soñar de forma distinta, pero a la hora de comer raro era el día en que no llegara con un libro en la mano, normalmente uno de aquellos textos clásicos, hasta el patio trasero de El Tiburón y, sentado bajo la parra de moscatel, con el libro abierto sobre el marmol de la mesa, no siguiera leyendo mientras esperaba a que le sirvieran un plato casero, porque él comía lo mismo que los dueños de la cantina, un sustento siempre natural, muy propio de una cocinera a la antigua, la señora Roseta [...] Al cabo de pocos meses, pese a su timidez todavía muy arraigada, Ulises tuvo ya suficiente confianza con aquella familia como para entrar en la cocina y levantar la tapa de la cacerola donde se estaba cociendo cualquier guiso [...] Un día en que a Ulises, junto al fuego del puchero de la cocina, también le ardía en el pecho un extraño fuego, después de tragar saliva le dijo unas palabras a Martina que, si bien parecían anodinas, para el joven catedrático suponían toda un declaración de amor. Los latidos de su corazón todavía hecho a la antigua usanza le llegaban hasta las costillas." (pág. 41-42)


Manuel Vicent

i Bigas Luna va fer-ne
Son de mar


divendres, 4 de febrer de 2011

PARAULA DE RATOLÍ...


Hay dos clases de animales en este mundo: los que poseen el don del lenguaje y los que no lo poseen.
Los animales que poseen el don del lenguaje
se dividen, a su vez, en dos tipos: los que
hablan y los que escuchan


La música cuando va acompañada
de una idea placentera,
es poesía


Edgar Allan Poe


dijous, 3 de febrer de 2011

COM EN UN CONTE DE FADES...


Escribir es desplazarse a lugares insospechados, en los que el sueño es más seguro que la tierra firme

Joseph Conrad

dimarts, 1 de febrer de 2011

L'ALTRA "CARA" DE NIETZSCHE...


(més si clikeu damunt es llibre i
aquí)

Manuel Carbonell ha seguit, per a aquesta traducció, l’edició de butxaca de l’editorial Reclam i n’ha exclòs els poemes de joventut. Carbonell és també l’autor de la traducció d’Així parlà Zaratustra (MOLU) i d’una traducció al castellà de La voluntat de poder, i, entre d’altres, ha traduït també obres de Hölderlin i Heidegger. Com no podria ser d’altra manera, aquesta versió de la major part de la lírica de Nietzsche és una recreació poètica. L’edició no és crítica i no s’emmarca en una col·lecció de filosofia, fet que en fa una edició de literatura. Els criteris de traducció es corresponen amb aquesta decisió, i el que ens presenten no és altra cosa que Nietzsche com a poeta. Desconec l’existència de monografies o estudis centrats únicament en l’obra poètica de Nietzsche, és a dir, d’interpretacions que no prenguin en consideració el vessant filosòfic de la seva obra i que se centrin únicament en el seu quefer poètic. Tant si n’existeixen com si no, aquest volum i la tasca del seu traductor parteixen del supòsit que l’obra poètica de Nietzsche se sosté per ella mateixa, sense que hagi de ser considerada en relació amb un projecte filosòfic que es troba a les obres en prosa de l’autor.
EL MOT

El mot ple de vida, que bé que em va:
Bota ençà tot alegroi

Saluda inclinant-se atent i amatent,

Amable en el destret i tot,
La sang li omple el cor, l'alè no li flaqueja,

S'esmuny i tot per l'orella del sord,

Adès s'arronsa, adès s'estira,
Faci el que faci_el mot és solaç


Però el mot és de mena delicada,

Tantost malalt com tantost sa.

Si li vols deixar fer la viu-viu,

Agafa'l fluix i delicat,

No el grapegis, groller, ni l'afollis,
Sovint les males ullades el maten-

Llavors jeu a terra, esguerrat,

Esmaperdur, baldat i nu,

Tros de carronya malgirbada,

D'agonia i de mort tota malmesa.


Un mot mort_ecs, quin fàstic,

Quin plec d'ossos, quin crec, crec, crec.

Uix, quin fàstic d'oficis,

Que escorxen els mot, els grans i els petits.


(p.109)

O ELLS AMB NOSALTRES...


si no se esfuman

hay que tener cuidado
con los fantasmas


Mario Benedetti