diumenge, 19 de maig de 2013

47



Girona 19.05.2013

Aquest poema és un cop de vent.

Més enllà tal vegada no hi ha res,
o potser el tot i el res s'hi confonen.

El silenci decanta el pensament
que es perd pels plecs subtils d'una cortina
que deforma el paisatge.
Espero un crit
que trenqui aquest embruix, o la presència
d'una noia d'ulls foscos que concreti
sense dir res el gran buit que ara em xucla.

Transcorre el temps i les cent mil agulles
del silenci teixeixen una frase
que conec bé i ara ja no em dol gaire:

Aquest poema és un cop de vent.

Miquel Martí i Pol