(més si clikeu damunt es llibre)"En l'illa del passat havien coincidit tres noies abocades a la metròpoli des del mapa comarcal.Van viure en pisos diferents el primer any a ciutat i a partir de la coincidència en alguna de les moltes i petites organitzacions clandestines o semicladestines de l'època van pensar a viure plegades. Tenien disset anys. Eren com refugiades, expatriades dels pobles i les petites ciutats on havien nascut, lluny per fi de les mares i alhora necessitades de la seva presència, tutelar o terrorífica, que de tot n'hi ha [...] La nostàlgia de la mare obria un forat que duraria anys, potser sempre, una perspectiva per la qual no estaven advertides, que no coneix ningú. Qui pot dir com s'ha d'escometre el sentiment de llunyania. Si no és llegint els clàssics, que han dit coses que al cap dels anys recordarien: A cadascú l'arrossega el seu plaer. El plaer d'elles era allunyar-se del cau natal.
El poeta Virgili hauria acaronat aquelles tres noies que el citaven amb orgull ferotge. No l'havien llegit, el coneixien per un anunci de la tele, aleshores en blanc i negre, a la qual normalment no feien gaire cas ara que havien deixat la provincia [...] Tot era nou de trinca, la música moderna, el ball solt, la publicitat, les coses del plàstic, l'assecador de cabells, el transistor i el casset, els discos. Les tres amigues s'ensumaven que citar un poeta clàssic a partir d'un anunci no era gaire legal. Dir que ho treies d'un anunci era aleshores una cosa reaccionària. Estava prohibit ser reaccionari, per sobre de qualsevol altra cosa. I, a la vegada, calia reaccionar constantment. Era una paradoxa que no gosaven interrogar."
(p. 37-38)
El poeta Virgili hauria acaronat aquelles tres noies que el citaven amb orgull ferotge. No l'havien llegit, el coneixien per un anunci de la tele, aleshores en blanc i negre, a la qual normalment no feien gaire cas ara que havien deixat la provincia [...] Tot era nou de trinca, la música moderna, el ball solt, la publicitat, les coses del plàstic, l'assecador de cabells, el transistor i el casset, els discos. Les tres amigues s'ensumaven que citar un poeta clàssic a partir d'un anunci no era gaire legal. Dir que ho treies d'un anunci era aleshores una cosa reaccionària. Estava prohibit ser reaccionari, per sobre de qualsevol altra cosa. I, a la vegada, calia reaccionar constantment. Era una paradoxa que no gosaven interrogar."
(p. 37-38)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada