(més si clikeu damunt es llibre i aquí)"La vida real no pot ser reduïda a paraules dites o escrites, per ningú, mai. La vida transcorre quan estem sols, quam pensem, quan semtim, perduts en els records semiconscients de nosaltres mateixos, en els moment submicroscòpics. L'hi havia sentit a dir en més d'una ocasió. A l'Elster. De formes diferent. La seva vida transcorria, deia, quan seia a mirar una paret en blanc pensant en el sopar. Una biografia de vuit-centes pàgines no és res més que una col·lecció de conjetures sense vida, deia. Quan feia aquesta mena de declaracions gairabé me'l creia. Deia que tots plegats ho fem constantment, tots, que ens convertim en nosaltres mateixos per sota del corrent de pensament i les imatges borroses mentre ens preguntem inútilment quan morirem. I així és com vivim i pensem, tan si en som conscients com si no. Aquests són els pensament desordenats que ens vénen al cap quan mirem per la finestra del tren, les petites taques somortes de pànic meditatiu.
El sol queia de ple [...] El desert era així, distant, ben lluny de les ciutats i les poblacions disperses. L'Elster era allà per menjar, dormir i suar, per no fer res, per seure i pensar [...] No hi tenia ningú amb qui parlar llevat de mi. Al principi em parlava amb moderació, i mai durant la posta de sol..."
(p. 23-24)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada