Escribir es un oficio extraño.En lo esencial, consiste en complicarse la vida. Para aprenderlo, hay que olvidarlo a diario.
Javier Cercas
Escribir es un oficio extraño.
"Cesar Pavese decía que la poesía no se enuncia, sino que se intenta. En mi trabajo literario, siento algo parecido: me parece que soy novelista mientras estoy escribiendo una novela. Entonces, día a día, y durante largos meses, voy descubriendo bajo la masa del lenguaje las formas de esa novela que intento (Miguel Ángel decía ver ocultas bajo la masa del mármol las formas de sus estatuas). La urgencia por contar algo, que casi nunca es más que un malestar conmigo mismo, un desorden interno -que tiene que ver con el desorden que me rodea, y del que siento que formo, de algún modo, parte-, se impone poco a poco, y, después de innumerables tanteos, encuentro el lugar desde el que el libro mira las cosas, y, a partir de ahí, la voz que las dice, el ritmo y la tensión con que las cuenta, el paso de la frase y el peso de cada capítulo. Me descubro contando una historia.
A partir d'ara, quan miris un quadre, observa'l atentament,
yo vamos a leerte una obra de teatro que mi marido había escrito en secreto, sin que yo lo supiera y ella sí. Es un delirio indecentemente retórico, indigno de su estilo y su prestigio, pero revelador de ciertas relaciones íntimas. Se titula "Lujuria". Oirás cosas que se dicen y se hacen cuando el sexo se nos sube a la cabeza. Cosas que no me escandalizan ni avergüenzan. Pero hay determinados aspectos que me inquietan. Algo sucedido a mis espaldas que, imaginado o no, despierta mi curiosidad. No sé por qué Maximiliano me ha hecho esto, aunque no me sorprende. Siempre quería tener la última palabra, la carta en la manga para no perder la partida o la cagada para joderlo todo. Este manuscrito es una cápsula de cianuro que me ha sido asignada a modo de herencia y de... venganza. Lo encontré entre otros documentos destinados a la trituradora y no permitiré que salga de esta casa ni que lo leas por tu cuenta. Quiero que lo oigas una única vez, de viva voz, antes de quemarlo -me previno Ludivina.
-Filla de la Lluna -va xiuxiuejar-: és això el final?
"Em dic Joan d'acord amb el desig del meu pare i a contracor del meu avi, que volia que em digués com ell. Vaig néixer en una habitació espaiosa, la més singular, la que dóna al Raval Nou, lluny del rebombori de la sala del café i la sala de ball, però on arribava la fantasia de les últimes pel·lícules que es projectaven aquell primer diumenge de tardor [...] El vent ja feia temps que s'havia endut la guerra i els assassinats dubtosament incontrolats, la CNT i la FAI, els comunistes i els separatistes i les quatre barres, el carnavall i els balls i el riure [...] I va venir la pau i els assessinats institucionalitzats, el pa negre i la cartilla de racionament i el contraban, mantellines i processons, el braç alçat i el Cara al sol..., i callar, callar. Per molt de temps no vaig saber què era parlar, i potser per això vaig haver de fantasejar amb l'ajut de totes aquelles pel·lícules que es projectaven al nostre cinema. Els records dels meus primers anys estan estretament lligats a aquella casa. No hi ha lloc al món més venerable que el meu melangiós bell casal hereditari. Allí hi van morir la meva mare, i els meus avis i besavis. Allí hi vaig néixer jo, despertant-me així als indrets d'un país de fades, a un palau de fantasia. No és, doncs, estrany que jo malgastés la meva infancia en pel·lícules i dilapidés la meva adolescència en fantasies. Cruixen dins meu, aquí a les meves entranyes, l'olor del cafè, el fum dels caliquenyos, la cridòria dels parroquians, la pianola i el bullicisosos balls, l'horror de la intolerància i l'odi, la fascinació de vides heroiques, vils, glamoroses..., plasmades en una pantalla gegant. I ho fan encara, a la tardor de la meva vida, en els meus somnis. I és que el passat nodreix la meva sang, és carn dels meus pensaments i transita silenciosament, permanentment, pel meu cos com una segona trama [... ] Aquella segona casa era el meu segon claustre matern." (fragment pàg. 18-19)
en principi a admetre que un joc tan genial i peculiar havia de produir per força uns adalils no menys particulars, però que difícil, que impossible se'm feia imaginar-me la vida d'un home d'intel·ligència desperta per a qui el món es reduís a l'estreta sendera entre el blanc i el negre, d'un home que no exigís de la vida cap guardó fora del mer amunt i avall i envant i enrere de trenta-dues figuretes, un home que considera una proesa haver descobert una nova obertura movent el cavall en lloc del peó o creu haver-se reservat el seu raconet d'inmortalitat miserable a un cantonet perdut d'un llibre d'escacs! Un home, un home intel·ligent que sense tornar-se boig esmerça un dia rere l'altre, durant deu, vint, trenta, quaranta anys, tota l'energia de la seva ment en la ridícula empresa d'arraconar sobre un tauler de fusta un rei també de fusta! I vet aquí que ara tenia per primer cop ben a prop meu un d'aquests genis peculiars o, si es vol, un tal boig enigmàtic, a només sis cabines de distància en el mateix vaixell, i jo, míser de mi, per a qui la curiositat en qüestions de l'intel·lecte es converteix sempre en una mena de passió, no era capaç d'atansar-m'hi. Vaig començar a ordir les estratagemes més absurdes, com ara afalagar la seva vanitat inventant-me un fals interviu per a una famosa revista, o bé atrapar-lo amb la seva avarícia proposant-li un lucratiu torneig a Escòcia. Però al final vaig recordar-me que la millor tècnica que pot utilitzar un caçador de faisans per atraure una peça és imitar el seu crit de zel; i podia haver-hi res més eficaç per captar-se l'atenció d'un jugador d'escacs que jugar-hi un mateix?" (fragment pàg. 20-21)
Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de la parla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terres properes.
Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.
Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla González. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno ‘Botifarra’, La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura... etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.
Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matías Quetglas amb una portada al disc Campanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gornés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala en Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.
Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d’àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d’una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Parranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventari, i León Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneixem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix Déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.
En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “de més verdes en maduren”.
Nada enriquece tanto los sentidos, la sensibilidad, los deseos humanos, como
LA EXPRESIÓNVivir sin leer es peligroso,
obliga a conformarse con la vida,
y uno puede sentir la tentación
de correr riesgos
"En aquella època, gràcies al pare, quasi m'agradava més l'objecte que la música que se'n treia [...] Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat [...] El pare m'ho havia dit un dia amb l'storioni a la mà. Me'l va oferir amb una certa recança i va dir, sense saber ben bé què deia, vés alerta, que és un objecte únic al món. L'storioni a les meves mans era com si fos viu. Em va semblar notar-hi un batec suau i íntim. I el pare, amb els ulls brillants, em deia pensa que aquest violí ha viscut històries que no sabem, ha sonat en sales i en cases que mai no coneixerem, i ha viscut totes les alegries i els dolors dels violinistes que l'han fet servir. Les converses que deu haver sentit, la música que deu haver viscut... Estic segur que ens podria explicar moltes històries tendres -va acabar dient amb una dosi extraordinària de cinisme que llavors no vaig saber copsar. -Deixa-me'l tocar, pare.